A mesura que s'acosta el congrés de Solidaritat d'aquest cap de setmana creix el desgavell intern que encapçala la formació de Joan Laporta. La cita ha fet sortir a la llum tota mena de lluites caïnites que en el fons evidencien l'existència de dos models de futur al si de la formació: la d'un moviment ampli i plural, com voldria Laporta, contra els que volen convertir Solidaritat en un partit polític com els altres, entre els que hi ha l'exmilitant de CDC Alfons López Tena i l'exmilitant d'ERC i ideòleg del tripartit, Uriel Beltran.

L'èxit electoral de Solidaritat, que l'ha dut a aconseguir quatre escons al Parlament, es deu principalment al lideratge carismàtic de Laporta i també a la frescor que representava l'arribada d'un moviment netament independentista, que parlés clar però evités els vicis de la política. Ara aquests vicis sembla que tornen a aflorar de cara al congrés del cap de setmana i ja han tingut conseqüències polítiques.

Tant Lopez Tena com Uriel Beltran s'han oposat amb ungles i dents a què Joan Laporta pactés amb Jordi Portabella una candidatura unitària a l'ajuntament de Barcelona que, després del pacte ERC-Reagrupament hauria aconseguit la unitat de l'independentisme per primer cop en molt temps. s una mala notícia i demostra que al si de Solidaritat hi ha gent que prioritza els interessos de partit per sobre dels de la capital de Catalunya.

Si no vol que passi com a Reagrupament, Laporta ha de tornar a agafar les regnes de Solidaritat i no deixar-se portar per aquells que volen convertir un moviment ampli i fresc en un partit més, tancat i excloent, per convertir-lo en el seu modus vivendi. De partits ens en sobren, el que ens fan falta són líders.