En física les mateixes causes produeixen els mateixos efectes; en política els mateixos plantejaments porten als mateixos resultats. El President Jordi Pujol exhortava a que, després de les eleccions del 20 de novembre, i pel que fa al pacte fiscal, no es repetís la divisió i la feblesa dels partits polítics catalans en la defensa dels interessos econòmics de Catalunya.
Aquest "que no es repeteixi" arriba tard: s'hauria d'haver llançat fa mesos. S'hauria d'haver fet al caliu de l'èxit de les consultes sobre la independència i de la gran manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional. S'hauria d'haver llançat a cavall de la gran onada de creixement electoral catalanista que va portar a les victòries de Convergència i Unió a les eleccions al Parlament i a les municipals. Aleshores hi havia les condicions sociològiques per aprofitar la davallada del PSC-PSOE a les àrees metropolitanes per repetir un gran moviment electoral com el de Solidaritat Catalana d'un segle enrere. Aleshores calia fer un plantejament unitari al voltant del Pacte Fiscal, com el que es va fer l'any 1977 i va portar a l'Assemblea de Parlamentaris i al restabliment de la Generalitat.
Aleshores s'hauria donat un salt polític substancial en una doble direcció: a Catalunya els partits d'obediència catalana haurien guanyat unes eleccions espanyoles, fet que no ha passat des de 1977. I aquest canvi hauria plantejat amb tota cruesa el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat espanyol. Amb un poble català en ebullició, Rajoy i Rubalcaba no haurien pogut ignorar les nostres reivindicacions nacionals en el seu debat, com han fet aquest dilluns. Aquesta absoluta absència del "problema catalán" en el debat polític espanyol certifica que tornarem al "dia de la marmota" en les negociacions fiscals.
Aquesta absoluta absència del "problema catalán" en el debat polític espanyol certifica que tornarem al "dia de la marmota"
Les cartes ja estan llançades. CiU, PSC-PSOE i PP repeteixen els mateixos plantejaments de 2008, com si la crisi econòmica no hagués posat de manifest les terribles conseqüències de l'espoli fiscal sobre l'estructura productiva catalana i l'atur; com si no s'hagués produït la sentència del Tribunal Constitucional. Els tres partits que aconseguiran la representació dels ciutadans de Catalunya repeteixen els mateixos cap de llista a Barcelona de fa quatre anys. Com aleshores els partits d'àmbit espanyol que defensen l'espoliació fiscal trauran el doble de vots que els defensors del pacte fiscal.
És inútil esperar que el PSC-PSOE i el PP defensin els drets de Catalunya: els seus diputats desapareixen en els boscos dels grups parlamentaris espanyols. El catalanisme polític només té l'opció de guanyar-los a les urnes. No pot esperar que un cop aconseguida la representació del poble català en clau espanyola trenquin la disciplina de vot que els tenalla. Donada la composició sociològica de la societat catalana, aquesta confiança dels electors només es pot guanyar amb un sotrac polític col·lectiu capaç de trencar la rutina i fins i tot la unitat dels partits. La consulta per la independència de Cornellà va mostrar fins a quin punt les associacions de la meva ciutat i barris com Sant Ildefons reaccionen amb sorpresa i interès quan el catalanisme polític es presenta amb uns plantejaments allunyats de la política institucional. Demostra també que es poden trencar barreres i tabús si es planteja un gran projecte de futur.
Des de la rutina política, les eleccions espanyoles es converteixen en un combat de boxa entre dos candidats a Presidents del Govern espanyol. Tres dècades d'experiència demostren que no es pot superar els partits d'àmbit espanyol presentant el catalanisme com una força centrista, que té la particularitat de defensar els interessos de Catalunya. Amb aquest plantejament es repetirà la feblesa i les divisions en la suposada negociació del pacte fiscal.
Aquesta serà una legislatura perduda més, que pot arrossegar el prestigi d'una Generalitat abocada a les retallades pressupostàries
Podem tenir la seguretat que en aquesta legislatura el dèficit fiscal no baixarà de manera significativa del 8,4% del PIB, que va assenyalar el conseller Mas-Collell. Serà una legislatura perduda més, que pot arrossegar el prestigi d'una Generalitat abocada a les retallades pressupostàries. Davant aquesta perspectiva només hi ha dues posicions: o bé continuar la rutina política de les darreres dècades, que avantposa l'estabilitat de l'actual règim i els interessos polítics creats als perills que assenyala Jordi Pujol al seu article: la difuminació de l'autogovern, el declivi de la nostra economia, la crisi del nostre sistema social i l'ofec de la nostra identitat nacional.
O bé posar els fonaments, des d'ara, d'un gran moviment que aplegui el catalanisme militant amb els sectors més conscients dels partits polítics i que, en el proper cicle electoral de 2014-2015, sigui capaç de repetir l'alçament de tot un poble. Un alçament al nivell de la Solidaritat Catalana de fa un segle, de la proclamació de la República Catalana pel President Macià o del restabliment de la Generalitat de Catalunya assolida per l'Assemblea de Parlamentaris de 1977. Aquesta és l'única manera d'allunyar els perills per a la supervivència nacional que assenyala l'ex-president de la Generalitat. Només d'aquesta manera, en el debat de 2015, els candidats del PP i el PSOE no podran obviar el "problema catalán".
