L'exconseller Castells reapareixia en campanya l'altre dia, després de mesos d'un silenci ignominiós, per burxar CiU. Castells tocava el crostó als convergents davant l'estratègia d'escudar-se permanentment en l'herència de l'anterior Govern, batejat com a Tripartit.
L'expressió Tripartit és l'espantall de moda entre el nacionalisme. Una torna d'allò que en el seu dia era evocar el temor al PP "si tu no hi vas, ells tornen" i que tan bons resultats va proporcionar al PSOE en la darrera campanya de les espanyoles.
A Oriol Pujol li va faltar temps per saltar al coll del conseller evocant, per enèsima vegada, el dèficit heretat i la cantarella del malbaratament de recursos, per molt que el seu homònim, el conseller Mas-Colell, hagi dit per activa i per passiva que el problema essencial és el cost de la sanitat pública catalana i l'espoli econòmic, si bé d'aquest darrer 'inconvenient' els convergents només el recorden de tant en tant.
Fa gràcia perquè, fins a la data, l'exconseller (d'Economia) Castells s'havia fet fonedís quan el mantra de guerra convergent, airejat fins a la sacietat a can Godó, era l'escandalosa gestió econòmica. A falta de tota concreció, cal imaginar que es devien referir als diners destinats a les delegacions catalanes o a la promoció de la llengua i la cultura, un recurs habitual de la caverna mediàtica que va ser aplaudit sense manies per CiU des de l'oposició.
Però el més curiós és que, sent oposició, CiU vivia una lluna de mel amb Castells, era l'únic conseller que salvaven. No cal dir que Castells es deixava estimar i sempre que tenia ocasió deixava sentir la seva preferència per una sociovergència. I ara van i s'enfanguen, quina llàstima tan bé com es portaven.
