Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 14 de de juny del 2013 | 16:42
Crònica
Sergi Sol
Periodista

Especialistes en sembrar mines

Hi havia un alcalde que va decidir fer un referèndum al seu poble a favor d'un conreu de marihuana com a font per generar ingressos en unes arques municipals estressades i al límit del col·lapse. Les reaccions en contra de poderosos estaments van ser immediates. L'alcalde però, valent i decidit, va tirar endavant la consulta ciutadana. Valdria ─ens deia─ l'opinió de la majoria, valdria la democràcia, en definitiva.

Però unes setmanes abans, encegat de vanitat, va decidir que no valdria la voluntat de la majoria sinó que hi havia dret de vet de la minoria sobre la majoria. Així que inflat com un gall dindi, convençut dels seus arguments, va decidir que els favorables al conreu havien de sumar com a mínim (com a mínim!) el 75% dels votants, curiosa manera d'interpretar la voluntat de les majories i la democràcia.

L'alcalde va fer el referèndum i hi va participar el 68% del cens ─si fa no fa la participació que s'exigia a la vicepresidenta Joana Ortega en una consulta a Catalunya─ i els vots favorables al conreu d'herba van sumar el 56% dels vots. Total: l'alcalde va guanyar contra totes les adversitats. Però, tot i guanyar, va perdre. Increïble però cert.

Tornant a la vicepresidenta Ortega, aquesta dèria d'exigir majories qualificades i no la voluntat de la majoria, a quina voluntat respon? Aquest desfici per condicionar la validesa de la consulta a una participació de no menys de dos terços a què ve?
Els demòcrates, els que volem que tothom voti, entreguem als que no volen que la gent voti la clau de volta que legitima la votació?
Evidentment que volem que votin quantes més persones millor. I tant! I per això caldrà fomentar la participació, com d'altra banda es fa en totes les contesses electorals. Però precisament els que volem votar ─i que tothom voti─ seria intolerable que acabéssim regalant la partida als qui no volen votar, que són els mateixos que faran tot el possible per tal que ningú no voti.

Al referèndum del Quebec, de 1995, els partidaris del No van sumar el 50,58% de les paperetes, que no és gaire si atenim a que tenien a favor seu l'estat del Canadà i tots els seus ressorts. Els partidaris del sí van tenir el 49,42%. Ningú no va qüestionar la legitimitat dels resultats, tothom va donar per fet que 50,58 era més que 49,42 i que, malgrat el resultat tan ajustat, havia de prevaldre la voluntat de la majoria.

Pel que fa a l'ordre de participació electoral en altres latituds, no recordo que ningú hagi qüestionat l'elecció d'Obama perquè tot just votés el 50% del cens, ni tampoc els resultats de les eleccions europees a Espanya malgrat estar-hi per sota del 40% de participació.
Macià deia que el seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies"
A què ve, doncs, aquest nivell d'exigència cap als que volem votar sí (quan arribi el moment) front els qui volen votar no ─un col·lectiu que, en la seva majoria, són els qui no ens volen deixar votar? O sigui que els demòcrates, els que volem que tothom voti, entreguem als que no volen que la gent voti la clau de volta que legitimi la votació?

A veure si deixem de fer el préssec i juguem a guanyar enlloc de dedicar-nos a apujar el llistó i anar reforçant i beneficiant aquells que, més enllà de votar  no (aquest no és pas el problema, ans al contrari), el que volen és no votar ni deixar votar a ningú.

Ja deia el president Macià que el seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat