Un dia i un altre, sota qualsevol pretext, sota qualsevol circumstància, hi havia veus que proclamant-se independentistes concentraven tota llur atenció a fustigar les sigles històriques de l'esquerra nacional.

La pressió ha disminuït, bàsicament perquè CiU ha recuperat el Govern de la Generalitat i ara prou feina tenen a repartir càrrecs després d'haver aconseguit l'Alcaldia de Barcelona i també la Diputació de la mà del PP. CiU té més poder institucional que mai en tota la seva història, malgrat disposar d'un suport electoral lluny dels millors registres de l'era Pujol. Avui, per a ells, menys és més. Però no deuen tenir-ne pas prou quan Duran Lleida feina té a dissimular les ganes de ser Ministre. Si així fos (i Duran ja ha tornat a dir que si es donen les condicions entraran al futur Govern espanyol) les quotes de poder institucional de CiU podrien arribar a estar en el seu zenit i la nòmina de gent col·locada batent totes les marques i registres possibles en les files del nacionalisme d'ordre.

I mentrestant segueix havent un independentisme efervescent instal·lat en el cainisme, que no s'adapta a la nova correlació de forces i que continua entossudit en una actuació política que disposa tots les energies en una crítica visceral, delirant en ocasions, contra l'opció independentista que malgrat la seva reculada electoral segueix sent clarament hegemònica. Ara, sembla que se'ls ha obert un nou front de batalla. Ara, es tracta d'evitar que l'independentisme sigui present a les Corts espanyoles. Fa uns dies va ser un manifest el que reclamava no participar en les eleccions espanyoles, un manifest que sembla voler tornar a èpoques reculades en que l'independentisme era residual.

L'argument, rotund, és clar: les eleccions són espanyoles ergo els independentistes no hi hem de ser. És a dir, ara l'objectiu és desmobilitzar l'electorat independentista per evitar -al preu que sigui- que hi hagi representació institucional a Madrid de l'independentisme. I qui abandera aquesta estratègia no ho fa precisament des de la fortalesa sinó des d'una debilitat extrema, tal i com s'ha pogut corroborar en les darreres eleccions catalanes front els prop de 1.500 regidors d'ERC a tots els Països Catalans. En hores baixes, i després d'haver sofert un linxament i un desgast sense precedents, Esquerra Republicana exhibeix una implantació en el territori infinitament més sòlida del que molts dels seus detractors (aspirants a substituts en el millor els casos) podem somniar.

Front aquells que propugnen un independentisme marginal i permanentment crispat, hi hem d'avantposar una esquerra nacional aglutinadora, generosa, disciplinada i sòlida. L'autocrítica ha estat notable, en públic i en privat, i els canvis que s'estan produint són d'un abast mai vist, sense parangó amb cap altre formació política. Ara, és el moment de tornar a sumar, no de restar.

No estan els temps per seguir esmerçant energies en debats estèrils i improductius, no podem seguir consumint energies portes endins. I sota cap pretext -i que no ens facin passar amb raons!- ens podem permetre el luxe de no plantar batalla al PSC-PSOE i a la CiU de Duran Lleida, la representació catalana a Madrid no pot quedar en mans d'uns diputats incapaços d'emancipar-se del PSOE, ni d'uns altres connivents amb mil interessos inconfessables. És raonable plantejar quina ha de ser l'actitud de l'independentisme català a Madrid  determinar què hi anem a fer. El que no és responsable és amagar el cap sota l'ala tot predicant que aquestes properes eleccions no van amb nosaltres.