D'infant, com tants d'altres nens, era un entusiasta de Mortadelo i Filemon, els dos agents secrets a les ordres del Super. Mortadelo era el crack de la parella, l'home de les mil disfresses inversemblants, de les idees esborrajades, de les sortides de to.
Era –és, perquè els personatges de Francisco Ibáñez segueixen vius- una paròdia ben travada d'un món, el de l'espionatge, prest a les situacions més extravagants. El personatge sembla haver reviscolat amb força els darrers temps en la persona de l'inefable entrenador del Real Madrid, el portuguès Mourinho, i la revàlida del Super (el Cap Suprem) en el tal Florentino, el constructor ben relacionat amb el poder, el d'aquí i el d'allí, tant a Barcelona com a Madrid, d'on obté suculents contractes que, a l'hora de la veritat, li permeten pagar la setmanada daurada a la caterva, la dels estilistes Pepe i Marcelo, o la del genial Mourinho.
La veritat és que no té preu i ─contra els qui s'indignen amb l'entrenador portuguès, els mitjans que el burxen o la merengada que li ret incondicional homenatge i admiració─, jo evoco la comicitat del personatge i prego al Super Florentino que ens el conservi molts i molts anys. A poder ser, amb una generosa ampliació del contracte i una estratosfèrica retribució, serien els doblons més ben invertits pel madridisme sota el meu prisma. A mi em van aquests personatges, els trobo encisadors, com hi trobo el ja mític policia creat per Santiago Segura, en Torrente. Poques vegades he rigut tant com en l'estrena al cinema de Torrente. Tant vaig esclafir de riure que almenys dues vegades em van cridar l'atenció fins que l'acomodador em va convidar a abandonar la sala.
Cap barcelonista intel·ligent no hagués pogut superar l'actual guió, amb el Barça d'equip victoriós i el Madrid aferrat a Mourtadelo com a tauló de salvació
Aquella ditada a l'ull del Tito Vilanova és impagable, era la cirereta del pastís d'una gran final que vam guanyar amb una dosi d'èpica que encara fa més gran l'espectacle. Ho devia veure mig món en directe i l'altre mig ja deu estar tip de veure-ho de tant com han repetit les imatges. La roda de premsa posterior, la del Pito Vilanova, és de culte. Era difícil superar-se i en Mourtadelo va tenir una genial ocurrència rebatejant el segon de Guardiola.
Que Nostre Senyor ens el conservi molts anys. El futbol ha recuperat unes essències perdudes, una passió desterrada, un ambient elèctric, una rivalitat a flor de pell, visceral, desacomplexada. Per res del món ens convé tocar res. No podria anar millor. Cap barcelonista intel·ligent no hagués pogut superar l'actual guió, amb el Barça d'equip victoriós i de joc encaterinador i el Madrid aferrat a Mourtadelo com a tauló de salvació.
