Navarro ha decidit visitar Brussel·les per vendre ´federalisme'. No és que hagi disposat de gaire parròquia per predicar. En essència, s'ha limitat a entrevistar-se amb un alt dirigent del PSOE, un exsecretari general que va robar la cartera a l'inefable Borrell i que va ser el candidat del PSOE l'any 2000, derrotat per Aznar a les urnes per majoria absoluta.
El tal Almunia, basc i espanyolista com Patxi López (visceral detractor del Concert Econòmic per als catalans), és ara Comissari de la Competència.
La pantomima de Navarro no pot ser més evident. Se'n va a Europa a escenificar suports davant una persona de molt pes al PSOE, del mateix PSOE que ha dit mil i un cops que ni parlar-ne, del mateix PSOE que ha exhibit un espanyolisme furibund. Val a recordar que el mateix Zapatero, durant uns mesos esperança blanca, va acabar el seu mandat proclamant allò de Santiago y cierra España i indultant un banquer, el segon de Botín. I això que Zapatero passava per ser el més d'esquerres i plural dels dirigents del PSOE.
Navarro ha renovat a Europa ─davant Almunia per ser més precisos─ el seu suposat compromís amb el dret a decidir. Quan devien estar ambdós a soles, no sé si el teatre va prosseguir. És d'imaginar que no. Però portes enfora va tornar a reclamar una consulta legal, posant com exemple el Quebec i Escòcia. De fet, aquesta és una analogia a la que recórrer darrerament Navarro, per demandar diàleg sobre aquesta qüestió als governs espanyol i sobretot català.
Navarro sap que senzillament ni PP ni PSOE volen dialogar sobre res. No serà perquè no ho han repetit un i mil cops, que ni parlar-ne. Però Navarro insisteix, dóna vida a una fal·làcia contra totes les evidències i dibuixa la ficció d'una pretesa absència de diàleg que seria imputable a Madrid i a Barcelona. Ja és ben cert allò que no hi més sord que el que no hi vol sentir.
Si posar-se mansament en mans del botxí és la solució, ja podem començar a cantar-nos les absoltes. Tota la feina que li quedarà a Navarro serà organitzar el funeral"
Que més voldríem tots que poder fer una consulta civilitzada pactada amb Madrid, com Escòcia l'ha pactada amb Londres o el Quebec diverses vegades amb Ottawa. Però a Madrid no és que facin mutis pel fòrum, és que senzillament cada cop que es planteja la qüestió reaccionen amb virulència i expressen del dret i del revés la seva negativa, sovint acompanyada d'amenaces de tota mena i assegurant que si hi insistim ens caurà el cel damunt el cap.
Tres quarts del mateix s'esdevé amb la demanda de pressupost al Govern. Fa mesos que Navarro s'esgargamella exigint el pressupost de la Generalitat. També quan el sostre de dèficit era el 0,7% Navarro clamava per executar la sentència, per responsabilitat, del 0'7% dictada per Madrid. És a dir, una salvatjada que suposava retallar 4.800 milions d'euros. Val a dir, que aquesta era una tesi que inexplicablement també va semblar fer seva durant mesos la federació governamental. Afortunadament, la gent d'ordre ha entès que ser d'ordre no vol dir immolar-se en plaça pública a la vista de tothom.
Vist el despropòsit, uns i altres han reorientat el seu discurs, la majoria amb sentit comú davant l'evidència incontestable. Però Navarro ha tornat a la càrrega demanant ara insistentment aixecar el sostre de dèficit (ara ja admeten les conseqüències devastadores) i alhora exigint aprovar el pressupost i, per tant, executar la sentència, adduint que un cop ens hàgim posat el llaç ben estret al coll, com a bons minyons i símptoma de bona voluntat, ja demanarem clemència a Madrid.
Apel·larem, sembla ser, a que no obrin la fossa del patíbul. No sé pas on és el sentit comú d'alguns. Però si posar-se mansament en mans del botxí és la solució, ja podem començar a cantar-nos les absoltes. Tota la feina que li quedarà a Navarro serà organitzar el funeral. Insistir en transitar camins amb el pas barrat és propi d'algú condemnat a estavellar-se de per vida contra un mur de formigó.
