El mantra de guerra de bona part dels grups de la Cambra catalana contra el Govern (consulta a part) són les retallades. A recer, a remolc, a rebuf, d'una ciutadania cada cop més encesa per l'impacte de la crisi ─i singularment del dèficit fiscal que alguns pretenen ignorar tot fent com si fos una invenció─ la majoria de partits s'han afanyat a posar-se rere la pancarta.
I aquesta pràctica ha fet estranys companys de viatge. Només cal escoltar la proximitat dels discursos de C's i PP amb el PSC. Però també clarament amb ICV. I fins i tot la CUP. Només cal observar les moltes vegades que els de Joan Herrera sumen els seus vots amb C's contra el Govern, comptant-hi també PP i PSC. Tots agermanats per una voluntat d'erosionar el Govern i clarament, també ─o molt expressament en el cas de Navarro i Herrera─ a Esquerra Republicana. El tacticisme polític impera tothora.
La crisi també és sobretot una arma llancívola que els més cínics juguen contra la voluntat de posar el futur de Catalunya en mans dels ciutadans. I una de les conseqüències, les retallades socials, de drets i salaris, acaba per ser vestit d'acte sàdic del Govern de Catalunya. La Generalitat estaria en mans d'uns deixebles avantatjats del tenebrós Marquès francès.
Influents entorns de CiU han declarat la guerra a posar el futur en mans dels catalans. No en volen ni sentir a parlar"
La inconsistència del discurs en mans del PP fa esgarrifar. Però aquest no ha estat cap obstacle per repetir-ho cada dia, sense manies. A Camacho i el mercenari que exerceix de portaveu (si atenem a les revelacions de Puigcercós) tant els és, ja fa temps que van perdre la vergonya. El paperot de Navarro és de sèrie B i Lucena, formatejat a l'ombra del PSOE madrileny, segueix sense entendre res. Pel que fa a Herrera, el pot el paper d'antagonista de CiU, mentre segueix veient l'exercici efectiu d'una consulta amb escàs entusiasme i incomoditat.
Però també és obvi que el partit que va guanyar les eleccions podria fer les coses millor. El Govern no es pot permetre projectar més la imatge que va consolidar en l'anterior legislatura, acomboiat pel PP, pretenent ser exemplar en retallades i polítiques d'austeritat. Com també ha de ser capaç de superar el discurs que el va portar a la victòria del 2010, dibuixant un Tripartit malgastador i ineficient. Perquè precisament és aquest discurs el que ha fet seu Madrid i el conjunt de l'espanyolisme.
Estem en una nova etapa que demana generositat i amplitud de mires. I ja no és que hi hagi el secretari general de CiU (entre d'altres) disparant a tort i a dret contra la línia de flotació de l'acord de Mas amb Esquerra que pivota sobre la consulta (i contra la crisi), és que determinats (poderosos i influents) entorns de CiU han declarat la guerra a posar el futur en mans dels catalans. No en volen ni sentir a parlar. Els produeix urticària.
Tot el debat sobre l'aprovació dels pressupostos és deutor d'aquesta dinàmica i s'explica com a conseqüència d'aquesta voluntat de girar la crisi i l'ofec econòmic contra la consulta. Fins i tot el mateix Govern ha estat incomprensiblement temptat de posar-se una corda al coll, ben estreta, esclau d'un exercici de responsabilitat irresponsable, valgui la redundància.
Les excuses que esgrimeix el Govern per no recuperar tributs com Successions avalen la tesi que l'executiu no governa per a la majoria"
El Govern del país no es pot permetre, en cap cas, semblar poc sensible davant els efectes devastadors de la crisi i davant aquells ─que són molts─ que ho estan passant pitjor. Perquè aquest és precisament un flanc feble i de penetració del discurs lerrouxista. I en aquest sentit, les excuses que esgrimeix el Govern per no recuperar tributs com Successions (entre d'altres) avalen la tesi que ens trobem davant d'un Govern que no governa per a la majoria. Precisament aquest era un dels acords subscrits amb el PP, estalviar els que més tenen, les principals fortunes del país, de tributar per Successions, com si el fill d'un modest assalariat fos el mateix que el fill d'un d'aquests banquers amb jubilacions d'escàndol.
Quan tanta gent ho està passant malament, el Govern ha de ser capaç de prendre decisions extraordinàries en favor de la majoria social i dels que més ho necessiten, encara que aquesta decisió faci emprenyar una exigua minoria per molt influent i poderosa que sigui.
Quan hi ha problemes gravíssims per pagar les beques menjadors o quan hi ha projectes empresarials innovadors que no veuen la llum, per falta d'ajuda, un centenar addicional de milions és vital, també davant la falta de liquiditat de la Generalitat, permanentment asfixiada i captiva del xantatge econòmic del Govern espanyol. El Govern ha de ser com la dona del Cèsar, no n'hi ha prou amb ser honesta, ho ha de semblar. I fins i tot, sovint, sembla que no ho sigui prou.
El Govern del país, en un moment com el que vivim, no es pot permetre semblar ostatge dels interessos d'una minoria, d'una minoria que és, a més, hostil al procés democràtic que impulsa la majoria parlamentària. Si volem guanyar simpaties davant aquells sectors de classes populars més indiferents al procés, és imprescindible que vegin en el seu Govern voluntat de defensar els seus interessos que, de retruc, també és una manera de visualitzar un futur més just en el marc d'una República Catalana, o sigui, en el marc d'un nou estat en el que viuran millor. Només així desactivarem reticències: es tracta de guanyar la complicitat dels que no estan convençuts. Però també de treballar per un futur més just i pròsper per a tots, si més no per a la immensa majoria.
