Les eleccions legislatives de Bèlgica de diumenge passat han produït canvis espectaculars. El més sonat és que els partits que lluiten per la independència de Flandes han rebut el 45% dels vots. Els partits tradicionals (socialistes, liberals i cristianodemòcrates) han quedat arraconats per la força que els electors flamencs han donat a un partit relativament nou en l'horitzó polític, la Nova Aliança Flamenca, liderat per Bart de Weber, que ha fet retrocedir també a l'extrema dreta i ara és el primer partit de Flandes i de Bèlgica. Els francòfons (Valònia més Brussel·les) han donat el triomf als socialistes.
El primer factor a destacar és el creixement del vot independentista a Flandes, que si als anteriors comicis del 2007 estava al voltant del 40% ara se situa prop del 45%, és a dir, molt pròxim a la meitat de l'electorat. Dins de Bèlgica els flamencs son, en números rodons, el 60% de la població, uns sis milions de persones. Els valons més la població francòfona de Brussel·les son el 40%, uns quatre milions llargs.
El segon factor és que el vot independentista flamenc, que es reparteix entre tres partits polítics parlamentaris (Nova Aliança Flamenca, Vlaams Belang i la llista Dedecker), ara s'ha concentrat en un partit, deixant els altres dos en franc retrocés. La Nova Aliança Flamenca (N-VA) ha obtingut el 28,2% dels vots a Flandes (27 escons dels 150 del Parlament belga, i dinou més dels que tenia a l'anterior hemicicle), mentre que l'extrema dreta del Vlaams Belang ha perdut el 8% dels vots obtinguts als anteriors comicis, quedant-se ara amb el 12,6% (12 escons, en perd quatre) i la Llista Dedecker es queda amb prop del 3% (un escó, en perd quatre).
De grupuscle a primer partit en set anys
El partit flamenc que amb el seu espectacular creixement ha trastocat el panorama polític belga, la N-VA, te els seus orígens remots en l'ala dreta de la Volksunie, un partit independentista flamenc nascut el 1946 que va obtenir els seus millors resultats el 1971 per anar reculant fins a dividir-se i dissoldre's el 2001. Aquell mateix any es va crear la N-VA, dirigit per De Weber i Geert Bourgeois, ara viceministre president a la regió autònoma flamenca.
A les eleccions del 2003 la NVA no va arribar ni al 5% dels vots, però en set anys el grupuscle s'ha convertit en el partit més votat a Flandes i a Bèlgica. Als comicis del 2007 va presentar-se en coalició amb els cristianodemòcrates (CDV) i van obtenir la victòria, però abans de les actuals eleccions van trencar l'acord polític i la N-VA va sortir del govern. Ara el CDV s'ha quedat amb 17 escons, quan el 2007, juntament amb el NVA, va treure'n 31).
El líder del N-VA, Bart de Weber, té 39 anys, ha fet la carrera d'història, té quatre fills i el seu objectiu polític més immediat és transformar Bèlgica en una confederació (actualment és un Estat federal) com a etapa prèvia a la independència de Flandes. Com que un dels principals problemes en el camí cap a la independència és qui es queda Brussel·les (està dins de territori flamenc i Flandes vol que sigui la seva capital, però aproximadament el 80% de la seva població és francòfona i se situa políticament al cantó de Valònia) De Weber proposa eliminar l'actual autonomia de la capital per tal de ser cogovernada per Flandes i Valònia.
Un primer ministre való?
Desprès del seu triomf electoral, el més normal seria Bart de Wever fos qui intentés formar govern, però es nega a ser primer ministre de Bèlgica i està disposat a deixar l'encàrrec a mans dels socialistes francòfons i el seu líder Elio di Rupo (des de fa trenta anys, el primer ministre de Bèlgica és un flamenc). El Partit Socialista dels valons i brussel·lesos ha estat el més votat entre els francòfons (36,6% i 26 escons, més sis) que se suposa podria governar amb els socialistes flamencs (SPA) que han tret el 15% (13 escons, menys un), tenint en compte la NVA i el seu programa polític.
Sumats els dos partits socialistes serien el primer partit de Bèlgica, tot i que al país no hi ha partits que es puguin qualificar de belgues. Francòfons i flamencs, siguin del partit que siguin, tenen objectius i estructures diferents perquè no comparteixen aspectes bàsics com quina ha de ser l'estructura final de l'Estat. s per això que els percentatges electorals es donen sempre dins de cada comunitat, no a escala estatal.
El comentari del nou panorama electoral té un altre element a destacar i és la derrota dels liberals, ja que els francòfons (MR) obtenen un 24,7% (18 escons, menys cinc) i els flamencs (VLD) també perden cinc escons i es queden en 13 (14%). D'altra banda, els cristianodemòcrates francòfons (CDH) perden un escó i es queden amb 9 mentre que els ecologistes francòfons (Ecolo) mantenen els vuit escons i els flamencs (Groen), en guanyen un i ara entenen cinc. Finalment el francòfon Partit Popular (exFront Nacional), obté un escó.
