L'independentisme es presenta fraccionat. S'han imposat els personalismes i s'ha rebutjat els missatge que van donar els ciutadans els 10 de juliol. A poques hores de les eleccions, el mal està fet, i és possible, tot i que no ho desitgem, que ERC, RCat i SI no treguin ni els últims resultats d'Esquerra: 21 diputats. Això hauria de provocar, si passa, que el dia 29 tots els independentistes reflexionessin, passessin comptes, i reestructuressin l'oferta independentista. Però, què representen Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana?
RCat no és com certs sectors simplistes d'ERC voldrien: una agrupació política freak. s indiscutiblement en els seus orígens una escissió d'Esquerra, que responia i respon a sectors polítics, professionals i del món comarcal que són independentistes, però no de l'esquerra tradicional: són socialdemòcrates, liberals, de centre, de centredreta, i posen la llibertat nacional com a eix principal de l'acció política. Cal dir també, que avui, després de la feina feta, la gent de RCat procedent d'Esquerra són ja una minoria, ja que s'hi han incorporat centenars de nous militants que no venien de cap altre partit. També Reagrupament ha patit escissions, com deu manar ja, diem-ho, l'ADN de l'independentisme, però després d'aquestes, avui ja són una associació política ben cohesionada i organitzada, i si no aconsegueixen superar amb èxit el 28 de novembre, aquest espai tindrà continuïtat. Joan Carretero és un líder diferent, potser cantellut, però amb conviccions, i no afluixarà. I compta amb un equip com Rut Carendell, Ferran Pujol, Jaume Fernández o Roger Granados, entre d'altres, un planter generacionalment jove que pot donar molta guerra a la política catalana.
Solidaritat és l'obra i el projecte de tres persones: Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Personatges molt diferents, units ara per les eleccions, en què volen donar una campanada i col·locar en el Parlament una opció netament independentista. El problema de Solidaritat és que no se sap ben bé si els personalismes dels seus dirigents permetran un llarg recorregut plegats, ja que aquesta candidatura es basa en la tirada mediàtica de Joan Laporta, que va ser indiscutiblement el millor president de la història del FC Barcelona i el que més el va catalanitzar i nacionalitzar. Però el seu programa és simplista: "l'any vinent la independència". Caldrà veure, si arriben al Parlament, quin programa social i econòmic despleguen, i com acceptaran l'esquifit i reduït marc legal institucional.
Amb tot, RCat i Solidaritat recullen una part de la bona gent de l'independentisme, cansada d'esperar, de frustrar-se, i que escull aquestes opcions per sortir de la seva frustració nacional. Manca per conèixer, depenent dels resultats finals, si tanta divisió i personalismes no comporten encara més frustració.
L'independentisme no es juga el seu futur el 28-N, i després de la patacada que rebrà, haurà de baixar arran de terra i obligar als seus líders a crear una sòlida i seriosa opció política.
Tant de bo ens equivoquem...
