1.798.800 persones a l'atur als Països Catalans i fins el 2016 se seguiran destruint llocs de treball. Aquest és el missatge del Govern Rajoy. També ens diu que el 2013 hem de fer un pressupost amb una caixa on hi entren 19 milers de milions d'euros i en surten 24,6, tot i que els catalans d'impostos en paguem 36.
I com ho quadrem? Amb xarop de FLA, és a dir: que ens deixa els nostres diners cobrant interessos.
El deute seguirà creixent i, en especial, aquell que més ofega: el deute a curt termini ja és 2,5 vegades el que teníem el 2010. El pagament d'interessos serà el tercer Departament més ben dotat, per davant de Benestar i just per darrere d'Ensenyament.
L'Estat al que ens obliguen a pertànyer està al mateix nivell de deute que en els temps de la independència de Cuba, s'ha polit el fons de reserva de les pensions per comprar-se deute a ell mateix i aparentar, així, una prima de risc més baixa. El mateix Estat que ens deu i no paga 10.564 milions d'euros és el mateix que manté dues constants invariables: el quilòmetre 0 és a la plaça del Sol i als Països Catalans se'ls espolia un 8% del PIB cada any a Catalunya, un 6% al País Valencià i, a les Illes, tot un 14%.
El carreró dels pressupostos no té una bona sortida. El país, en canvi, sí que té sortida. Té horitzó i té possibilitats"
Espoli, deutes impagats i una ingent despesa financera són les causes de les enormes retallades que haurem de patir. Retallades superiors a les que mai Grècia, Portugal o Irlanda han hagut de patir durant els anys d'aquesta crisi.
Amb aquest panorama, és lògic que ens preguntem si hem de legitimar aquesta situació aprovant uns pressupostos imposats des de l'Estat.
Hi ha polítics que pensen que governar és fer veure que, quan ells hi són, les coses van la mar de bé. Per aquests, sempre és bo tocar el violí. Però el que la ciutadania mereix ara és un compromís total amb la veritat. I la veritat és que no: que les coses no van bé. I reconèixer que, siguin quines siguin les condicions finals, el carreró dels pressupostos no té una bona sortida.
El país, en canvi, sí que té sortida. Té horitzó i té possibilitats. Hi confiem perquè sabem que s'ho val. Però la sortida amb què comptem requereix posar ritme a la transició nacional i prendre decisions amb perspectiva històrica. Hisenda nacional, banc públic i negociar un crèdit pont per finançar la transició nacional a la independència. Aviat està dit.
