Només la crisi generalitzada del socialisme en els darrers anys ha permès una certa penetració de CiU, especialment a les eleccions nacionals del 2010 i les municipals i espanyoles de 201, però, i en paral·lel, també fou el temps de l'arribada amb força del PP i de Plataforma per Catalunya en aquestes ciutats de l'entorn de Barcelona.

Ara, el 24 de maig, s'han confirmat aquestes tendències de fons, però amb un clar retrocés de CiU, compensat per una certa entrada d'ERC,  amb una clara hegemonia socialista que ha permès al PSC resistir l'ensulsiada a la resta del país, la consolidació amb un nou format de les esquerres alternatives i la irrupció de Ciutadans; el PP continua sent-hi, però menys, i Plataforma xenòfoba  pràcticament desapareix. Una excel·lent notícia, aquesta darrera.

Aquest tros del país, que és el pulmó econòmic de Catalunya, fou una assignatura pendent del nacionalisme d'arrel pujolista i ho continua sent encara per al nou sobiranisme.

No estem parlant d'una qüestió menor, ni molt menys. Al cinturó metropolità hi han votat més de 630.000 persones, que són més que tots els votants de les demarcacions de Tarragona (320.000) i Girona (286.000) junts.

Aquesta realitat ens ha de preocupar i ocupar als partits sobiranistes, especialment a CDC que ens hem quedat sense representació municipal a Santa Coloma, Cornellà, Viladecans, Barberà i Badia, i amb una mínima representació a L'Hospitalet, Sant Boi, El Prat, Sant Joan Despí, Ripollet, Sant Adrià, Sant Vicenç i Sant Andreu; però també ha de preocupar i ocupar als moviments sobiranistes.

Creure que es pot avançar en el camí cap a la plena sobirania sense la complicitat i el concurs dels veïns d'aquests grans municipis és senzillament un wishful thinking.

La feina que cal fer és enorme i no té a veure massa ni amb grans manifestacions i menys amb una mirada paternalista i evangelitzadora sobre les necessitats i els problemes dels catalans del cinturó; un territori, de la mateixa manera que Nou Barris o l'entorn metropolità de Tarragona, castigat durament per la crisi, amb un notable increment de les desigualtats i la pobresa i que demana tenir veu, ser escoltat i polítiques que responguin tant als problemes més immediats (que són l'atur i l'habitatge), com també al futur dels seus infants i joves (que són la feina i l'educació) per tal de reparar l'ascensor social que ha queda ferit durant aquests anys.
Els nous consensos que el sobiranisme haurà de construir hauran de connectar amb les preocupacions i necessitats del veïns metropolitans"
Durant els anys 80 i 90 del segle passat, els veïns de l'Àrea metropolitana van participar i foren protagonistes actius del consens que ens va permetre reconstruir el país després de la dictadura. Una base social compromesa durant el franquisme, activada pels catòlics socialment avançats i l'entorn de CCOO i el PSUC, va empènyer per a fer possible la idea d'un sol poble, amb l'esperança que la mobilitat social i el progrés s'estenguessin arreu. En bona mesura fou així.

Els governs de CiU a la Generalitat i els governs del PSC i ICV als ajuntaments foren decisius en la posada en marxa de l'Estat del Benestar i el dinamisme emprenedor de Catalunya hi ajuda de manera determinant; la immersió lingüística comença a Santa Coloma de Gramanet i els fills de l'Àrea metropolitana van anar a la Universitat i entraren a treballar a les administracions públiques, però també com a responsables de  les empreses privades, com a professionals o com empresaris.

Els nous consensos que el sobiranisme haurà de construir sí o sí hauran de connectar amb els somnis, les preocupacions i les necessitats del veïns metropolitans d'avui. El sobiranisme haurà de perdre càrrega identitària i accentuar el seu perfil social; imaginar i acceptar la nova catalanitat que té accents i referències  identitàries diferents; una nova catalanitat que, sens dubte, és menys pura i més barrejada; i  han d'emergir nous lideratges des dels barris, que parlin amb el llenguatge del seus veïns i des del compromís amb la vida dels seus conciutadans. Un  sobiranisme més instrumental i al servei de la justícia social que no pas essencialista i èpic.

El procés sobiranista fa dies que ha entrat en una nova fase, on queda clar que ni la pressa ni l'exhibició de muscle al carrer seran determinants; toca fer una feina menys lluïda i sobretot menys còmoda; si entre tots ho sabem construir, ens obrirà les portes a un futur en llibertat.