L'èxit de Catalunya durant tot el segle XX ha estat esdevenir una fàbrica de fer catalans; una fàbrica que rebia treballadors d'arreu de la Península Ibèrica i que aconseguia que aquestes famílies i els seus fills esdevinguessin catalans.
Anna Cabré, amb el seu imprescindible El sistema català de reproducció,cent anys de singularitat demogràfica, ens ho ha explicat molt bé.És més, la demògrafa ens recorda que pràcticament des del segle XVII aquest ha estat el patró de creixement demogràfic a Catalunya, un dels primers països europeus amb una natalitat baixa i que necessita gent vinguda d'arreu per a mantenir i fer créixer la seva població. I és que sense aquestes migracions, Catalunya no hagués pogut protagonitzar el procés intens d'industrialització que ens ha fet esdevenir una societat moderna i pròspera.
Per tot plegat, ens hem de definir com un nació d'immigrants, en la mesura que la nostra condició de nació no és possible malgrat les migracions sinó gràcies a les migracions"
El catalanisme, amb molta intel·ligència, durant els anys 60 i de la mà d'homes com Josep Benet, va saber començar a construir una doctrina sobre la immigració oberta i inclusiva. La figura de Paco Candel i el seu Els altres catalans foren el símbol d'una filosofia que es resumia en "és català aquell que viu i treballa a Catalunya, i ho vol ser". Una doctrina que, als barris, va anar acompanyada d'una feina enorme del món catòlic i comunista per anar cohesionant un país sense llibertat ni democràcia. Després, el sentit comú de la gent, la barreja d'uns amb les altres i el dinamisme social van fer la seva feina: amb l'arribada de la democràcia i l'autogovern es van posar en marxa les grans polítiques que farien possible consolidar la idea que som un sol poble. Sens dubte, el model d'immersió lingüística n'és l'exponent més potent, en la mesura que aspira a fer del català la llengua comuna de tots. Crec que, de tot plegat, ens n'hem sortit: Hem fet un sol poble, sens dubte menys homogeni i més barrejat que mai i que atabala els nostàlgics d'un passat pur que, de fet, mai va existir. I és que aquest plantejament implica que els "marcadors" de la identitat catalana, allò que et permet definir com a català, són poc exigents. És un model inclusiu i obert, però no tan intens com altres en termes identitaris. I sobretot necessita que el projecte econòmic i social del país, el "catalan dream", funcioni per a tothom. És la feina i les escoles, i l'actitud de la gent, allò que ens ha fet una fàbrica de fer catalans.
El repte del sobiranisme és fer créixer les majories socials a favor de la independència, i això té a veure amb fer un pas més en aquesta direcció i no pas amb recuperar un discurs sobre les migracions precandelià, amb un plantejament d'oficialitat única del català que ignora la realitat del país.
Hem d'entendre que una nació és un projecte inacabat per definició, que sempre està en procés de transformació i canvi provocat per la gent que hi habita i que no aspirem a mantenir la gent que arriba a Catalunya congelada en les seves identitats d'origen. Volem que el català sigui la llengua comuna del país, el castellà forma ja part de la nostra realitat nacional i és evident que som cada vegada més un país multilingüístic. Per tot plegat, ens hem de definir com un nació d'immigrants, en la mesura que la nostra condició de nació no és possible malgrat les migracions sinó gràcies a les migracions; sense els nostres besavis, avis, pares i nosaltres mateixos, no seriem el que som. I sense tots els que habitem aquesta terra, no serem plenament lliures.
