Turquia té una llarga tradició d'intentar solucionar els seus problemes amb les armes (armenis, kurds, grecs, xipriotes,...) però els actuals governants, que aspiren a veure el seu país dins de la Unió Europea, aposten per la via política per fer front als conflictes. Turquia té la voluntat de ser una potència regional però per arribar-hi necessita primer solucionar els greus problemes de convivència interna i amb els seus veïns. L'últim pas efectuat ha estat el de la reconciliació amb Armènia. Però una vegada més les bones intencions s'han quedat curtes perquè el fort nacionalisme turc enyora passats imperials. Els governs turc i armeni han signat acords de reconciliació però els turcs, a continuació, han posat condicions per obrir les fronteres mútues.
En els últims temps i amb l'actual govern islamista moderat del primer ministre Erdogan s'està produint una evolució política que es tradueix en un seguit de fets significatius. Turquia afluixa la seva tradicional aliança amb Israel i s'acosta a l'Iran. Aquests canvis polítics no afavoreixen gens l'aspiració turca a l'ingrés dins de la UE i se sumen al fet que 30.000 soldats turcs ocupen el nord de l'illa de Xipre, estat que és membre de la UE. No sembla possible que sense una reconciliació amb Grècia i sense marxar del nord de Xipre, on mantenen d'empeus amb els seus soldats i els seus diners una fantasmagòrica República Turca del Nord de Xipre, Turquia tingui cap mena de possibilitat d'entrar en el club comunitari, que després del "si" irlandès al Tractat de Lisboa es prepara per acollir a Croàcia i Islàndia.
-El genocidi armeni serà estudiat-
El 1915 els turcs van protagonitzar el primer genocidi del segle XX matant a un milió i mig d'armenis (segons xifres dels armenis, mentre que els turcs tot el més accepten mig milió i parlen de 300.000). Eren temps de la Primera Guerra Mundial, d'ensorrament de l'imperi otomà i naixement de un fort nacionalisme encapçalat pel general Ataturk (pare dels turcs) i els armenis eren l'enemic interior favorable a l'enemic rus, una cinquena columna que calia combatre i eliminar. Els historiadors i escriptors turcs que han discrepat de la versió oficial han estat tractats de traïdors i alguns han estat obligats a exiliar-se, cas del premi Nobel de literatura Oran Pamuk.
El poble armeni mai ha oblidat el genocidi i Turquia mai l'ha reconegut. Amb l'acord ara signat entre els dos governs s'estableix la creació d' una comissió que estudiarà i haurà d'aclarir aquells esdeveniments per restablir la veritat històrica. Armènia renuncia a qualsevol reivindicació de territori turc i Turquia posa com a condició per obrir la frontera mútua que Armènia es retiri dels territoris ocupats a la república caucàsica de l'Azerbaidjan. Els àzeris són un poble turc i els armenis ocupen des de fa una vintena d'anys un 20% del seu territori, dins del qual està la regió de Nagorno Karabakh, habitada per 120.000 armenis.
-Decepció del poble kurd-
En el conflicte amb els kurds també les bones intencions turques s'han quedat curtes.
Són ja vint-i-cinc anys de lluita armada, amb unes 40.000 víctimes, entre el poble turc i la minoria kurda (entre 12 i 19 milions, és a dir, el 29% de la població, segons xifres del diari francès "Le Figaro"). Pressionat pels Estats Units, a qui interessa la solució del tema kurd per poder establir una aliança turco-iraquiana que faciliti la seva retirada militar de l'Iraq el 2011, el govern turc, el passat juliol, va dir que satisfaria les reivindicacions dels kurds però, de moment, s'ha limitat a unes poques reformes culturals, com el projecte de poder fer servir la llengua kurda per la radio i la televisió i retornar el nom kurd a pobles i ciutats kurdes. Però ja existeixen dotze televisions per satèl·lit que parlen kurd. Les esperances suscitades entre els kurds estan desapareixent.
A les muntanyes Qandil, al Kurdistan iraquià, hi ha uns 4.000 combatents del PKK (Partit dels Treballadors Kurds), que controlen una àrea muntanyenca amb un centenar de pobles. El seu cap militar, Murat Karayllan, afirma que "és temps d'iniciar una via política i pacífica: és l' única solució. En vint-i-cinc anys els turcs han intentat totes les opcions militars, sense èxit. Per primera vegada han deixat de negar la existència del problema kurd i s'han compromès a trobar una solució, aquest canvi és doncs una a avenç". Però més enllà de les bones paraules el govern turc ha dit tot el que no faria: cap amnistia pel rebels, cap negociació amb el PKK, no a la introducció de la llengua kurda a les escoles, cap autonomia per a les regions poblades per kurds, cap mena de reconeixement del poble kurd dins de la Constitució turca, no es deturaran les operacions militars. Totes aquestes negatives són precisament les reivindicacions del PKK i del seu líder empresonat, Abdullah Ocalan. De moment, el PKK manté una treva unilateral però si Turquia "juga el joc perillós de donar prioritat als seus plans militars, diu Karayllan, en detriment de l'opció política, les nostres tropes estan a punt per a respondre".
La política actual de mitges tintes, de quedar-se a mig camí, no li servirà a Turquia per posar fi als conflictes interns i externs que li impedeixen exercir el paper de potència regional i impossibiliten un futur accés a la UE.
