L'actualitat dels últims dies ha tingut com a protagonista indiscutible a Israel des del moment en que una vegada més s'ha vessat sang a l'escenari hipersensible de l'Orient Mitjà i, més encara, en el punt de confrontació entre israelians i palestins. Però hi ha un protagonista que n'ha tret molt de profit i que tot indica que havia planificat el que podia passar. Parlem de Turquia, que des de fa anys no escatima esforços en el seu intent de convertir-se no en una potència regional, que ja ho és, sinó en la potència regional hegemònica a l'Orient Mitjà. Tot plegat dirigit per un moviment islamista fort i poderós, qualificat de moderat, que s'ha fet amb el control polític de la Turquia laica creada per Ataturk (pare dels turcs).
Un primer punt que ha de quedar molt clar és que els organitzadors de la expedició marítima que pretenia trencar el setge israelià de la Franja de Gaza han estat els de la Fundació turca pels drets humans, les llibertats i el socors humanitari (IHH) Aquesta organització va ser creada el 1993 per finançar l'ajut als musulmans de Bòsnia i, tant a Turquia com a Europa, es considera que està extretament relacionada amb grups islamistes radicals i és un fet que manté estretes relacions amb Hamas. s una ONG que disposa de molts diners i té el suport de una xarxa d'organitzacions islamistes turques. Els seus lligams amb destacats dirigents del governamental Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP, islamista conservador) són forts, segons informa el corresponsal de "Le Monde" a Istambul.
Abans que els vaixells sortissin de port el president de l'IHH, Bülent Yildirim, va declarar que "serem feliços si ens aturen per la força, volem mostrar la brutalitat del règim sionista". A jutjar per les reaccions internacional, l'èxit ha estat total. Estava clar, com a segon punt, que els islamistes turcs que dirigien l'operació buscaven un resultat com el que van obtenir dels israelians. La reacció del primer ministre i líder de l'AKP, Recep Tayyip Erdogan, va ser ràpida i contundent qualificant els fets de "terrorisme d'Estat" i en un discurs traduït simultàniament a l'anglès i l'àrab va convertir-se en portaveu de la causa palestina dient: "Ha arribat el moment que la comunitat internacional digui ja n'hi ha prou'". El president de la República, dirigent també de l'AKP, Abdullah Gul, va afirmar que "Turquia no perdonarà mai".
Nostàlgia de l'imperi otomà
Com a tercer punt queda clar que els actuals dirigents islamistes turcs han fet seu el tema, fent créixer la pressió internacional contra el bloqueig de la Franja de Gaza per Israel, i això els ha situat en el lideratge de l'Orient Mitjà. Turquia i els seus dirigents són ara objecte de veneració per a milions d'àrabs, com s'ha pogut apreciar en les multitudinàries manifestacions de carrer a diverses capitals àrabs amb banderes turques i fotos de Erdogan, a qui es qualifica del "nou Nasser" i el "Soldà", segons escriu la premsa àrab. Erdogan ha pres el títol de defensor dels palestins al president de l'Iran, Mahmoud Ahmadinejad.
Un diari turc escriu que "Turquia ha tret el que volia" i, a partir d'ara, profetitza que els equilibris i aliances a la regió canviaran". Des de fa anys la diplomàcia turca està normalitzant les seves relacions amb Síria, s'acosta a l'Iraq, actua al Líban, en definitiva, hi ha un retorn polític als anteriors territoris de l'imperi otomà. El diari "Le Figaro" esmenta un diplomàtic europeu segons el qual "avui dia existeix una vertadera convergència turco-àrab". De fet, Turquia aprofita el declivi a la regió d'Egipte i l'Aràbia Saudita i disputa el lideratge regional a l'extremista règim de l'Iran.
De l'amistat amb Israel a l'amistat amb Hamas
Fins el 2008 els islamistes que governen Turquia havien fet compatible la seva política d'expansió regional amb l'aliança amb Israel (comerç, maniobres militars conjuntes, cooperació en diverses terrenys,...). Aquesta associació va començar a esberlar-se quan Israel va atacar la Franja de Gaza. El ministre de la Defensa israelià, el laborista Ehoud Barak, havia visitat Ankara poc dies abans de començar l'operació i no va fer cap mena d'advertiment al primer ministre turc. Erdogan s'ho va prendre com una humiliació i les relacions han anat empitjorant fins arribar al punt actual.
De totes maneres, el lideratge turc sobre els pobles àrabs de l'Orient Mitjà li fa molt difícil, sinó impossible, mantenir el paper fins ara jugat de mitjancer en favor de la pau a la regió fent de padrí de unes negociacions secretes entre Israel i Síria, intervenint al Líban per rebaixar les tensions intercomunitàries i amb Síria. Ara ha deixat d'estar enmig per situar-se en un cantó, el dels palestins i, sobretot, de Hamas, com constata un analista turc esmentat a "Le Figaro".
Al cantó de l'Iran, enfront d'Occident
La política dels islamistes que governen Turquia ha situat també el país enfront dels Estats Units i el món occidental en general, quan amb l'acord turco-brasiler amb l'Iran sobre l'intercanvi d'urani, va discrepar de la política de sancions (món occidental més Rússia més la Xina) destinada a fer recular el règim de Teheran en el seu camí cap a la bomba atòmica. L'acostament de Turquia, membre de l'OTAN, a l'Iran, va en contra de la política del món occidental. Si el propòsit últim de l'islamisme turc governant és obtenir una hegemonia política regional forçant el fi del bloqueig d'Israel a la Franja de Gaza i afavorir un canvi de govern a Israel, no està gens clar que ho pugui fer sense el suport occidental.
La Turquia que va crear Ataturk era laica i pro-occidental, era un trencament amb el passat imperi otomà, i les forces armades eren la garantia que el país no retornaria als seus dimonis del passat que van conduir-lo al caire de l'extinció. De manera sovintejada els militars intervenien en la vida política del país per reconduir-lo quan creien que hi havia perill de perdre el camí marcat per Ataturk. L'arribada al govern i a la presidència dels islamistes de l'AKP està canviant el panorama tradicional i ara els governants islamistes celebren l'ocupació de Constantinobla (actual Istambul) del 1453 per part del soldà otomà Mehmed II (actes del passat 29 de maig). Per definir la política dels islamistes moderats es parla de una política neo-otomana, és a dir, imperialista, que penetra en la població a través d'exposicions, del cinema i fins i tot de la roba.
"Turquia necessita un nou esperit de conquesta" ha dit Erdogan en inaugurar una exposició on es recrea la presa de Constantinobla del 1453 i que ja han visitat més d'un milió de turcs. Va dir que gràcies a l'exposició "els nostre nens miraran cap el futur a través de la nostra gloriosa història". Aquest intent de recuperar el passat imperial otomà representa el fracàs de la nació turca laica creada per Ataturk. Cal precisar que la commemoració de l'aniversari de la presa de Constantinobla pels otomans es fa des dels anys 50. La política neo-otomana busca restablir la influencia turca des de Sarajevo fins a Kabul, fent servir la solidaritat musulmana.
