El referèndum celebrat diumenge passat a Turquia ha permès superar una de les assignatures pendents al país: la preeminència del poder civil sobre el poder
militar (via judicial). Aquest Estat, però, hereu de l'imperi otomà, té una llarga llista d'assignatures pendents. Històriques -admetre l'autoria del genocidi armeni-, ètniques -reconèixer el drets del poble kurd-, religioses -acceptar el dret a l'existència d'altres religions que no siguin la musulmana i, dins d'aquesta, acceptar minories com els alevis- i internacionals -evacuar les seves tropes d'ocupació del nord de Xipre (estat membre, recordem-ho, de la Unió Europea).
L'actual govern islamista encara ha de recórrer un llarg camí si vol situar-se dins dels paràmetres europeus. El referèndum que ara permet modificar la Constitució és una victòria pel govern islamista de l'AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament), que governa des del 2002. Una vegada ensorrat l'imperi otomà -un dels perdedors de la Primera Guerra Mundial- va sorgir, el 1923, l'actual Turquia de la mà de Mustafa Kemal "Ataturk" (pare dels turcs).
Una Turquia que havia perdut gran part de l'imperi (Balcans, Nord d''Àfrica, Orient Mitjà), una Turquia que copiava el model occidental i que passava pàgina del seu passat per ser laica i profundament nacionalista. Tot plegat dirigit pels militars, els quals havien salvat les restes de la Turquia en guerra amb Grècia, Rússia, França, la Gran Bretanya,...
Canvi de rumb polític
El règim turc era pro-occidental, membre de l'OTAN i estava aliniat amb els Estats Units durant la guerra freda. I quan hi havia algun indici o perill de desviació, els militars intervenien amb un cop d'Estat per tornar a posar les coses al seu lloc. La Constitució que ara ha estat modificada per voluntat popular procedeix del cop d'Estat militar del 1980. L'estament militar, juntament amb el poder judicial i les forces polítiques majoritàries, fidels al llegat d'Ataturk, controlaven l'Estat fins al moment en què els islamistes de l'AKP van arribar al govern, el 2002, i van començar a canviar l'statu quo del país.
D'aquesta manera, els militars turcs han estat obligats a acceptar la primacia del poder polític i, amb aquest canvi constitucional, el poder judicial deixarà d'estar, finalment, en mans de l'ortodòxia dels kemalistes (partidaris d'Ataturk): els òrgans dirigents del poder judicial seran, doncs, designats pel Parlament i el govern. Tot plegat suposa una transformació política de fons de l'Estat turc i de les seves arrels que, per una banda sitúa Turquia més a prop dels paràmetres europeus i, per l'altra, fa créixer la por dels qui creuen que els islamistes estan enderrocant la laica i pro-occidental Turquia d'Ataturk.
La Unió Europea, Xipre i el Kurdistan
Des dels anys 90 Turquia està batallant per obtenir l'ingrés a la Unió Europea. Però ni l'actual president francès ni la cancellera alemanya en volen sentir parlar i, en contrapartida, proposen una associació més o menys estreta. Altres estats, com Àustria, també hi estan en contra. Amb tot, hi ha un problema per resoldre des del 1974, l'any en què l'exèrcit turc ocupà la tercera part de l'illa de Xipre i que va generar posteriorment -el 1983- una República Turca de Xipre del Nord que ningú, a excepció de Turquia, no reconeix.
A dia d'avui Xipre forma part de la UE i té 30.000 soldats turcs ocupant el nord del país. Aquest també és un dels problemes que, algun dia, Xipre, Turquia i la UE hauran de resoldre. Com també crema el tema del Kurdistan, un conflicte que va sorgir per la inadmissió, per part del nacionalisme turc, de l'existència d'un poble kurd: els ciutadans tan sols eren anomenats els "turcs de les muntanyes". La guerra de guerrilles que fa un quart de segle va iniciar el PKK (Partit dels Treballadors Kurds) i que ha causat uns 45.000 morts i el desplaçament de milions de civils, així com l'evolució internacional i interna, han portat el govern islamista turc a intentar trobar una sortida política (amb el nacionalisme turc més fidel a Ataturk en contra). La solució, però, encara no ha arribat a bon port i el problema kurd continua condicionant la vida interna i internacional de Turquia.
Els genocidis dels armenis
Un altre dels temes pendents de Turquia és el genocidi armeni. També en aquest aspecte el govern islamista ha mogut fitxa, però s'ha quedat a mig camí. Els armenis, un poble que vivia a una part de les terres de l'actual Turquia, van ser acusats de ser una cinquena columna (partidaris de Rússia) en època de guerra, just durant les convulsions de la mort de l'imperi otomà i el naixement de la Turquia moderna. Per aquest mateix motiu van ser exterminats en el que es considera el primer genocidi del segle XX.
Es calcula que a partir del 1915 van ser morts uns dos milions d'armenis. Turquia, però, mai ha reconegut aquells fets i ha silenciat amb una forta repressió els qui volien parlar del tema. Un dels casos més coneguts és el de Pamuk, premi Nobel de Literatura, que va haver exiliar-se, entre d'altres escriptors i intel·lectuals que van ser assassinats i empresonats. La comunitat armènia internacional ha mantingut viu el record i alguns estats, com França i Estats Units, a nivell parlamentari i governamental, han reconegut el genocidi armeni.
Tot i això, Turquia no accepta cap mena de culpabilitat i té una versió dels fets segons la qual no és culpable de res. Recentment, el govern islamista i el de la república caucàsica de l'Armènia post-soviètica van signar un acord de reconciliació però ha quedat sense ratificar degut a les condicions que hi posa Turquia (solució del conflicte de Nagorno Karabakh, que afecta a Armènia i l'Azerbaidjan, una república caucàsica considerada turca ja que els àzeris sén qualificats de turcs pels turcs).
Les minories religioses
Pel que fa a la religió, a la Turquia laica no hi ha pràcticament minories no musulmanes, degut a què els ortodoxos grecs van ser eliminats o expulsats cap a Grècia a principis del segle XX i els pocs que queden tenen tota mena de limitacions. Però entre els musulmans hi ha uns dotze milions d'alevis (practicants d'un Islam heterodox i liberal) que també han estat marginats, i des de fa temps demanen que se'ls reconegui els seus drets -sobretot, en el camp de l'ensenyament.
Tots aquests problemes són l'herència del passat i comparteixen un enorme rastre de sang, repressió, extermini i persecució. L'objectiu d'aquesta barbàrie: un Estat turc pur. Un professor d'una universitat d'Estambul, Murat Belge, diu: "El segle XX ha estat una neteja ètnica i sagnant destinada a fundar una identitat turca homogènia però, a dia d'avui, sols una minoria es reconeix en aquesta ideologia totalitària". L'historiador Osman Köker, un dels motors que busca canviar les mentalitats a l'Estat turc, afirma que "cal trencar aquesta mirada devastadora per a les noves generacions ja que ignora la contribució d'altres pobles sobre aquestes terrers. A les enciclopèdies, els manuals escolars, els discursos, la història s'explica com si sols pertanyés als turcs".
Alguns observadors estimen que l'actual Turquia, governada pels islamistes, està temptada de substituir Ataturk per un nou model inspirat en una suposada època daurada de l'imperi otomà, el que se'n diu el corrent, la política neo-otomana de l'actual govern. El culte a Ataturk no hauria de ser canviat per un neo-nacionalisme embolcallat de religió si Turquia realment vol situar-se en un àmbit europeu.
