Partit dels Treballadors Kurds (PKK)

Una vegada més, els resultats de les urnes han confirmat l'existència d'un Kurdistan, entre quinze i vint milions de persones, que aspira a la llibertat i a la sobirania nacional, tot i que la notícia ha quedat tapada per la victòria per majoria absoluta del Partit per la Justícia i el Desenvolupament (AKP), islamista moderat, del primer ministre turc Erdogan.

Avui, precisament, acaba la treva , l'alto el foc unilateral que el líder kurd Ocalan va decretar de manera unilateral en nom del PKK (Partit dels Treballadors Kurds), una fornació independentista i partidària de la lluita armada. Ocalan, empresonat des del 1999, va dir que, per evitar el retorn a les operacions militars (el PKK disposa d'uns quants milers de guerrillers i de bases militars al Kurdistan iraquià), caldria que el primer ministre de Turquia es comprometi a buscar una solució política al conflicte del Kurdistan.

Durant la campanya electoral turca, Erdogan va dir que si per ell fos ja hauria executat Erdogan i que a Turquia no existeix "la qüestió kurda", és a dir: va negar l'existència de cap mena de problema amb els kurds. Exactament va manifestar que "la qüestió kurda està arreglada". Anteriors governs turcs havien arribat a negar la mateixa existència d'un poble kurd dient que eren els "turcs de les muntanyes". Ara, després de guanyar les eleccions, ha promès elaborar una nova Constitució "civil, plural i lliure", on hi càpiga tothom, i ha reconegut que a Turquia conviuen diferents ètnies i religions, en un gest que sembla voler ser d'aproximació als kurds.

El nacionalisme turc revifa el nacionalisme kurd
Erdogan per guanyar les eleccions ha fet servir un discurs nacionalista turc contundent per tal d'afeblir el partit d'extrema dreta, Partit d'Acció Nacionalista (MHP), amb l'objectiu que no arribi al 10% dels vots que dóna accés al Parlament. L'operació, però, no ha funcionat perquè aquest partit ultranacionalista turc ha superat la barrera i continua present al nou Parlament. Ara bé, el discurs nacionalista turc ha esverat molts kurds que a les anteriors eleccions legislatives del 2007 havien votat al partit d'Erdogan, creient, d'entre les seves promeses, que reconeixeria els drets del poble kurd.

El 2009 el primer ministre va plantejar un seguit d'iniciatives polítiques i culturals en favor dels kurds que han quedat en no res, excepte un canal de televisió estatal que emet en llengua kurda. El resultat ha estat que l'AKP ha perdut molts vots al Kurdistan mentre que els candidats del Partit per la Pau i la Democràcia (BDP), nacionalista kurd, recollien 2,9 milions de sufragis i els diputats kurds han passat de 22 a 36. Cal recordar que l'actual llei electoral de Turquia va ser elaborada per eliminar del Parlament la presencia dels partits nacionalistes kurds, establint com a barrera d'accés el 10% dels vots, però els kurds nacionalistes hi són presents en presentar-se als comicis amb l'etiqueta d'"independents".

Repressió i moviments populars
El lligam existent entre el legal BDP i l'il·legal (considerat organització terrorista) PKK sembla clarament existent quan el diputat kurd Yildiz va dir la nit de les eleccions: "Donar-nos suport significa donar suport a Ocalan. Vol dir donar suport als nostres camarades a les muntanyes (la guerrilla del PKK)".  El PKK va iniciar la lluita armada per la independència del Kurdistan turc el 1984. Abans de les eleccions de diumenge passat, l'Alt Consell Electoral va prohibir les candidatures d'un seguit de kurds dient que eren terroristes i que tenien lligams amb el PKK. Entre els vetats estava Leyla Zana que va ser elegida diputada el 1991 i va trencar la prohibició de parlar en kurd en públic prestant jurament en la seva llengua en el Parlament turc. Aquest "delicte", segons la justícia turca, li va costar deu anys de presó, del 1994 al 2004.

El passat mes de maig dotze guerrillers del PKK van ser morts per les tropes turques quan penetraven a Turquia procedents de les seves bases del Kurdistan iraquià. Centenars de kurds, entre els quals alguns diputats del BDP, van forçar els controls de l'exèrcit turc per anar a recuperar els cossos abandonats dels guerrillers. Els militars van quedar-se les despulles i van detenir els seus familiars. A continuació van produir-se manifestacions i enfrontaments a diversos indrets del Kurdistan i el dol decretat pels nacionalistes kurds va ser seguit de manera massiva.

En total en els tres últims mesos unes 2.500 persones han estat detingudes per suposada complicitat amb la guerrilla mentre a la ciutat kurda de Diyarbakir es jutjava a 151 dirigents polítics kurds acusats de donar suport al PKK. A les cerimònies pels guerrillers morts van assistir desenes de milers de kurds. Com diu Leyla Zana: "La nova generació de kurds no té por. Ha crescut en un context de lluita entre kurds i turcs". Quant més temps trigui Turquia a fer la pau amb els kurds més difícil i complicat serà gestionar el problema kurd.

Fent un paral·lelisme amb la "primavera àrab" podem dir que al Kurdistan (dividit i ocupat per Turquia, Iraq i Iran) la reivindicació dels drets humans, és a dir, els de les persones i el pobles, són més forts que la ideologia religiosa, és a dir, l'islamisme. Turquia no podrà ser exemple de res (suposada adaptació de l'islamisme a la democràcia) mentre trepitgi els drets més elementals i bàsics d'altres pobles, com el kurd.