la metodologia habitual per posar els catalans en cintura quan s'encabriten.S'ha fet el camí de la militarització a la judicialització.

La història de l'Estat espanyol en els segles XIX i XX és plena de convulsos episodis polítics. La lluita política i els canvis socials provocats per l'evolució dels modes de producció, és a dir, la economia han estat tenyits de violència. El que anomenem poders fàctics i la classe dominant, que alguns autors xifren en unes quatre-centes famílies, porten segles en el domini de l'Estat espanyol i en els temps passats quan la situació amenaçava de descontrolar-se, per la intervenció de noves forces polítiques i socials, tenien un instrument per parar el cop, l'exèrcit.

El mètode que han fet servir les famílies que tenen el control de l'Estat, en el passat, era l'ús de la força i l'eina eren els militars. Cal dir que no tots els militars eren obedients al mandat dels poderosos. Hi han molts exemples de militars que enlloc d'assimilar la defensa de la pàtria a la dels interessos de les elits creien que havien de posar-seque  al servei del poble del qual formaven part. A Catalunya tenim els exemples dels coronels Macià, Escofet i tants d'altres

-De la teoria a la pràctica-

La teoria és molt clara però la pràctica ha estat molt diferent. Diu la teoria que les forces armades tenen com a missió la defensa del territori i del poble, és a dir, de la nació i l'Estat (que pot ser plurinacional, com en el cas espanyol i molts d'altres). A la pràctica, en nombroses ocasions, el poder polític i econòmic, ha desviat la missió de defensa dels agressors exteriors cap a l'eliminació dels seus adversaris o enemics interiors. Han proliferat els "salvapàtries", producte d'una politització de les forces armades i dels seus alts comandaments

La visió del president de la Generalitat imputat per posar les urnes perquè la gent s'expressi amb pau i democràcia mostra a quin extrem s'ha arribat en la degradació i instrumentalització de la funció judicial per part dels poders fàctics"

Amb la democràcia i en l'actual marc de convivència de la Unió Europea (UE) les forces armades són un instrument, una institució, formada per professionals, no per mercenaris dels poders fàctics, dels qui darrera la bandera amaguen la cartera. Les bases de l'espai europeu que formen vint-i-vuit estats, els membres de la UE, són la democràcia, la defensa de la pau, la llibertat de les persones i els pobles i la prosperitat en base a la lliure circulació de persones, mercaderies, capitals, etc.

-Catalunya ha dit prou-

Vivim una fase històrica en que els governs de dretes i alguns que es diuen d'esquerres estan aplicant polítiques anomenades neoliberals que estan produint un major distanciament entre una petita part de la població privilegiada, que acumula tota la riquesa, i la gran part de la població desfavorida i sotmesa a un procés de degradació social i econòmica. En aquest context, la meitat de la població de Catalunya ha decidit que ja n'hi ha prou, que necessita un Estat propi per decidir el seu present i futur.

Com que estem al segle XXI i dins de la UE, el remei clàssic de fer servir la força per esclafar reivindicacions populars no serveix i, en aquesta ocasió, les famílies dominants dins de l'Estat espanyol han canviat els militars per jutges. Tots hem estat espectadors de com el poder polític polititzava la funció judicial i la convertia en instrument de repressió de les aspiracions populars. Ara tenim jutges "salvapàtries". Cal aclarir, com sempre, que no tots els membres de l'estament judicial han perdut el sentit del deure i molts mantenen la seva professionalitat.

La visió del president de la Generalitat imputat per posar les urnes perquè la gent s'expressi amb pau i democràcia mostra a quin extrem s'ha arribat en la degradació i instrumentalització de la funció judicial per part dels poders fàctics. Estem en la culminació del procés de transició de la militarització a la judicialització. I, per desgràcia, no es tracta d'una funció de titelles. Estan jutjant a set milions de persones, set milions de catalans. . .