Barcelona · Amb Podem i Pablo Iglesias no aconseguíem mai saber realment què pensaven ni els vèiem superar l'ambigüitat dels seus plantejaments, fins que recentment en una entrevista al diari digital Crític de dijous 25 de juny, i en un article firmat pel propi Iglesias a El País del 29 de juny, les seves posicions polítiques apareixen clarament.

Aquestes afirmacions estructuren el pensament polític d' Iglesias/Podemos: "la clave ...está en la politización de la frustración de expectativas de los sectores medios, ante su empobrecimento progresivo", "los que defendemos una politica de defensa de los derechos humanos, los derechos sociales y las políticas redistributivas no tenemos ninguna posibilidad de ganar electoralmente", i com a conclusió "no nos situaremos en terrenos que nos alejen de una mayoria popular que no es de izquierdas". Per concloure, com diu a Crític, l'únic important és guanyar!

És un pensament clarament populista i enganyós que s'aixeca a l'entorn de tres supòsits: explotar les frustracions socials electoralment sense cap compromís per resoldre les causes que les  provoquen; mobilitzar la majoria popular contra els governants actuals, la casta, sense encarar-se amb les responsabilitats de les classes dominants que hi ha al darrere; per acabar presentant-se com els substituts ideals per ocupar els llocs de poder i obrir una nova etapa que no se sap cap a on anirà, tot mantenint l'ordre establert com va fer el Partit Radical els anys vint  i trenta del segle passat.

En aquest context l'afirmació de Gemma Ubasart/Podem a Catalunya, plantejant que l'eix de la seva política el 27 S serà promoure l'odi a en Mas, és una còpia matussera de l'odi als burgesos i a les monges de l'Alejandro Lerroux el 1909. Segurament per això no accepten una Teresa Forcades en la seva desorientació. L'aspiració de Podem no és una revolta obrera o popular per canviar el model social o econòmic, és tan sols aprofitar la frustració social per substituir la burgesia d'estat actual per un nou funcionariat de professors i tècnics frustrats que no han trobat la manera de situar-se en l'actual estructura del poder, jugant descaradament amb la voluntat popular de canviar l'actual model polític de la reforma postfranquista que s'ha prolongat fins als nostres dies.

És per aquesta raó que no entenen el moviment independentista a Catalunya. Perquè és un marc d'accés al poder no previst per ells, on no tenen l'hegemonia. Tot i que  s'ha convertit en el més ampli moviment popular mai vist a Catalunya i a Europa.

Però tant o més preocupant que la política de Podem és el comportament d'ICV-EUA. Quan el seu candidat Joan Coscubiela afirma  que avui  l'eix polític davant el 27S consisteix en confrontar l' independentisme amb una alternativa d'esquerres i  anar contra el que representa el President Mas , mantenint la confiança en que ja arribarà un dia que Espanya acceptarà el referèndum sobre la separació de Catalunya, el que fa ICV-EUA es supeditar-se a Podem oblidant la trajectòria històrica dels comunistes catalans, tant durant la guerra civil com en l'antifranquisme,  per caure en el buit del joc del neo-populisme  que s'aferra al model de dominació del Estat espanyol. Amb renuncia expressa a tot moviment de secessió respecta a l'estat espanyol i a la construcció d'un nou estat català, democràtic i social, al nostre país.

No ha d'estranyar que un dirigent que no ha afrontat la autocrítica per la deriva d'el vell sindicalisme que ha ignorat la crisi financera, que ha participat en els consells d'administració de Bankia, Caixa de Catalunya i tantes altres entitats desaparegudes amb grans perjudicis als ciutadans, enyori la recuperació de vells privilegis sindicals en el moment de substituir les noves estructures polítiques per unes altres. Sempre hi ha els qui aspiren a viure de les estructures del poder, del vell o del nou poder.

Potser és hora que el sector independentista d'ICV-EUA trenqui amb l'oportunisme de les seves direccions, com ha passat a Unió Democràtica i renovin el testimoni d'una vella esquerra catalana, amb llarga tradició i personatges tan importants com en Comorera i tants d'altres, compromesos  amb el dret a l'autodeterminació i la construcció d'un estat català lliure. Deixar el marxisme per caure en el populisme és un salt en el buit que crea divisió en el poble i porta al fracàs.

Certament en tota acció política sempre hi ha múltiples eixos d'actuació, l'important és saber triar en cada moment quin és l'eix que facilita el progrés general del conjunt de les reivindicacions ciutadanes i obre la porta a la seva realització. Avui la línea revolucionària, que ha obert la mobilització de més de dos milions de ciutadans, és conquerir la independència del país i del poble: la creació d'un nou estat al servei dels ciutadans de Catalunya.

Cal recordar que a Catalunya la independència sempre ha estat un plantejament popular, mai de la dreta. I quan sota l'acció popular a partir del 2010 s'ha estructurat el més ampli moviment ciutadà, democràtic, pacífic i transversal, que s'ha desenvolupat d'un costat a l'altre del país, a algunes forces d'esquerra els ha agafat la por per la radicalitat del projecte, per la seva responsabilitat, i busquen la comoditat d'aferrar-se  a reflexions socials més inconcretes i menys compromeses en l'immediat.

Davant de la situació actual no hi caben mitges tintes, o s'està per la independència de Catalunya o per mantenir la supeditació a Espanya. Tots els intents de renegociar aquesta relació  han fracassat, tant el pacte fiscal com l'ampliació de l'estatut d'autonomia. Ha arribat l'hora de la veritat. El 27S els ciutadans votaran per la independència o contra la independència.

Podem i ICV-EUA diuen ara que votaran en contra. És bo saber-ho i si és així els fets li passaran comptes. Més aviat sembla que dins de Procés Constituent, ICV i Podem hi haurà seriose divisions internes per aquest tema, i una part important dels seus seguidors acabaran votant per la independència de Catalunya. No hi caben ambigüitats ni mitges tintes.