A les seves memòries, Francesc Cambó revela una conversa que va mantenir amb Alfons XIII a la Casa de Camp de Madrid l'any 1913. Segons el dirigent de la Lliga, el monarca va proposar-li una solució.
Una solució per tal de desencallar el contenciós autonomista que, certament, era original: "(...) para calmar los recelos que existen, ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca. Así ya tendría fuera el argumento del peligro de la unidad de Cataluña".
La proposta resulta tan reveladora del paper que jugava el monarca en un sistema polític absolutament decadent (que li permetia convertir el mapa provincial en un joc de cromos) com dels recels que generava la simple unió de les diputacions catalanes.
L'anècdota també deixa constància del paper que s'ha volgut donar, tradicionalment, a la institució monàrquica en el contenciós entre Catalunya i Espanya. No deixa de resultar revelador que només quaranta sis anys després de la derrota del 1714, una representació de mandataris de l'antiga Corona d'Aragó adrecessin un missatge al tercer fill de Felip V en el qual es demanava el restabliment d'una administració autònoma com la que s'havia liquidat amb el Decret de Nova Planta.
La monarquia és part del problema, una peça més d'un vaixell que s'enfonsa"
Els memorials, en aquest cas sortits exclusivament des de Catalunya, es van reproduir el 1885 i el 1888, en el primer cas adreçat a Alfons XII i, en l'altre, a la seva vídua, la regent Maria Cristina. En ambdós casos, amb unes demandes similars i una resposta igualment contundent per part de la premsa de Madrid que, en el cas del darrer memorial, o bé l'ignorava o bé el qualificava com "una leyenda digna de ser cantada en hermosos versos por el ilustre Verdaguer".
Els episodis anteriors deixen entreveure una confiança cega de les classes dirigents i, durant molts anys, del catalanisme polític, sobre el paper de mediador que podia jugar la monarquia. Però, més enllà de la funció assignada per la Constitució al cap de l'Estat, els episodis del passat demostren abastament fins a quin punt la crisi del sistema polític espanyol ho ha estat, també, de la institució monàrquica.
Avui, malgrat aquesta evidència, alguns opinadors o polítics s'aferren al nou monarca com si es tractés d'un bot salvavides, clamant per un paper mediador que no farà; i no només perquè la monarquia estigui absolutament deslegitimada, sinó senzillament perquè és part del problema, una peça més d'un vaixell que s'enfonsa.
