Brussel·les · La dreta espanyola va aconseguir que tothom s'empassés que els catalans havien donat l'esquena a l'estat propi –i a l'esquerra espanyola ja li va anar bé. Van dir que el clam de l'11 de Setembre s'havia evaporat en només dos mesos. Sabem que aquesta visió dels fets és absolutament falsa al carrer i a la cambra.

La força de la societat civil i l'aritmètica parlamentària han fet possible que la transició nacional avanci. Massa lenta per alguns, amb massa soroll de fons per als altres. Curiosament, però, aquesta evidència (declaració de sobirania inclosa) xoca amb la pel·lícula que van endegar des de Madrid el 25-N. A Europa, molts encara creuen que tot plegat va ser una calamarsada de finals d'estiu, pròpia de l'arrauxat clima mediterrani. A Brussel·les hi ha qui s'ha cregut, de bona fe, que la carpeta catalana s'ha tancat abans d'obrir-se. La interlocució d'alguns polítics espanyols i catalans abonen aquesta percepció.
El passotisme d'alguns actors europeus treu pressió i permet treballar amb més calma"
Per a l'independentisme no és pas una mala cosa. El passotisme d'alguns actors europeus treu pressió i permet treballar amb més calma. Quan hi hagi data per la consulta els qui han estat sords es trobaran amb el peu canviat i ho tindran difícil per oposar-se a un país que vol votar democràticament el seu futur.

L'únic risc que cal evitar és que el marc mental espanyol acabi minant l'optimisme dels catalans. Com passa al futbol, alerta amb la síndrome del 7 a 0 que fa perdre bous i esquelles sense valorar la feina feta fins ara. Aprofitem-ho, en tot cas, per a posar l'equip a punt, refer l'estratègia i tornar a guanyar títols.