Fer política vol dir inscriure's en una tradició de lluita, potser multisecular, que necessàriament inclou successos, organitzacions i subjectivitats memorables: si aquell jove contestatari no sap explicar ben bé qui va ser Joaquim Maurín, Joaquim Maurín sí que sap explicar ─tan parcialment com es vulgui─ qui és ell.
Lleida ·
El dictum orsià "tot el que no és tradició és plagi" també val en política.
Dijous passat hi va haver una mobilització tremebunda ─a Barcelona─ i un aplec ─a Tarragona─, i si els agents polítics, socials i sindicals que es van adherir a la primera poden situar-la, consistentment, públicament, orgullosament, en la seua particular diacronia política, els partits que van promoure el segon no poden sinó aïllar-lo en una recalcitrant sincronia jurídica.
Volem dir: si els participants en la ve baixa podien entonar visques a Companys o a Carrasco i Formiguera, a Solé i Barberà o a Benet, els recuperadors del seny unionistes havien de limitar els seus clams a l'hic et nunc deshistoriat de la Constitució postfranquista.
Perquè, quan Sánchez Camacho o Rivera fan política, ¿amb quina tradició anterior al 1978 es proposen d'entroncar? ¿la memòria de quins successos, organitzacions i subjectivitats preconstitucionals s'esforcen a honorar?
Eugeni d'Ors, com és sabut, va acabar escrivint a Arriba España, de manera que no és descartable que, en escoltar els arguments asèpticament legalistes de PP i Ciutadans, a algun dels braus, bé que embridats, feixistes que van acudir dijous a Tarragona li vingués a esment el celebèrrim dictum del Pantarca.
