"Puta, lletja, grassa, malfollada i subnormal" no han estat doncs intemperàncies de ciberindepe desesperat davant l'obstinació bartlebiana de la CUP ("preferiríem no investir-lo, senyor Mas"), sinó epítets de demarcació social que ha calgut explicitar quan la turba informe ―i ara, a més, inquietantment matriarcal― ha gosat entrar al palau per decidir qui no hi manaria. A les dones de la CUP (a la mateixa CUP) se'ls ha dit "putes, lletges, grasses, malfollades, subnormals", no pas per la seua enutjosa tossuderia, sinó, fonamentalment, perquè han actuat talment haguessin oblidat que ho són.

Fins que, ja al segle XX, es va fer conceptualment conciliable amb les formes més diverses d'opressió, per democràcia, històricament, només podia entendre's això: un govern de pobres i per als pobres. Les classes rectores l'abominaven i no podien afigurar-la sinó com un conciliàbul permanent d'homes esgarrats, enzes i pudents prenent decisions delirants ―i lesives, és clar, per als seus interessos. Avui, al Principat, aquelles figuracions demofòbiques ―amb l'afegit d'un masclisme abjecte― s'han desplaçat cap a les diputades de l'única formació anticapitalista del Parlament. Els esgarrats, enzes i pudents d'ahir són les putes, lletges i grasses d'avui. Vet aquí una preciosa i involuntària lliçó de filologia política a càrrec de la reacció pàtria.