
Polititzar una mort no vol dir, en qualsevol dels casos, instrumentalitzar-la barroerament (això és, reduir l'existència d'algú als beneficis polítics d'explotar-ne l'absència), sinó que pot ser una manera de convertir la vida en una font de valor: una manera de recordar-nos que, sigui quin sigui el futur de la causa defensada, una vida consagrada al compromís és una vida digna de ser viscuda.
Polititzar una mort pot ser doncs una manera de negar que el sentit d'una lluita política s'exhaureixi en la seua dimensió teleològica: "no és perquè ha guanyat, que la seua vida ha valgut la pena, sinó perquè ha habitat el món per manera que als altres ens resultés menys inhòspit".
Alhora, però, polititzar una mort pot ser, també, una forma de fer-nos avinent el caràcter finalista de qualsevol projecte emancipador. Quan diem que "el millor homenatge és una victòria" expressem la valuosa creença que honorar la memòria del difunt podria ser més una qüestió de transformacions institucionals que no pas d'efusions subjectives (l'ensenyament del català a l'escola es fa més càrrec de l'abnegació de milers de patriotes que no pas la limitada i fal·lible memòria col·lectiva). O, encara més ―com volia el jueu místic i marxista mort a Portbou―, vèncer podria significar fer irrompre en el present tots els perdedors del passat, però no pas en un sentit vagament metafòric, sinó en el sentit que la seua història quedaria efectivament alterada i integrada en un present continu de rescabalament i dignitat. Polititzar una mort seria, per tant, diferir-ne el sentit complet fins al dia de la victòria.
Ivan Mambrilas