Nia en alguns lleidatans el desig mòrbid i secret que l'occident del país sigui objecte d'un greuge anàleg al que regularment cohesiona i projecta els ebrencs. La lleidatanitat ―com a forma orgullosa d'autorepresentació col·lectiva, com a humus simbòlic de futures audàcies― freturaria, doncs, d'una amenaça exterior.
Ni les rituals proclames a propòsit del desacomplexament definitiu atès pels ponentins, ni l'esbombament de la vàcua divisa #lleidapower, haurien doncs bastat per persuadir-nos que, ara sí, disposem d'un relat. Així les coses, els gestos d'afirmació de la lleidatanitat no serien sinó una mostra de voluntarisme pueril, el qual revelaria les pròpies inseguretats en el mateix acte de negar-les: "ja no som l'aneguet lleig, ja no som l'aneguet lleig, ja no som l'aneguet lleig..." A fi de disposar del salvífic relat, ¿ens fa falta, doncs, el nostre pla hidrològic? No fa el fet, el funest alcalde de Lleida?
La nostra modesta proposta seria aquesta.
Vetem-nos, durant un temps, la prescripció del maleït relat. La invitació maníaca a dotar-nos d'una atractiva narració pública en què es fusionin identitat i projecte és una forma de prestidigitació o facilisme intel·lectuals que ho fia tot a la voluntat i l'enginy: per dir-ho en desuet llenguatge marxista, potser no es donen les condicions objectives (demogràfiques, econòmiques, etc.) perquè, ara com ara, el pla de Lleida desenvolupi una autoconsciència robusta. Donem doncs també una moratòria a l'obligació de pensar-nos: de pensar què som, en termes simbòlics, per a nosaltres i per a la resta del país. I proclamem ―en una mena de contradicció performativa― la irrellevància del fet de ser lleidatans. Però fem-ho, això sí, igual que proclamem la irrellevància del fet de ser catalans: ser catalans no té cap importància, però procedeixin, si us plau, a la desocupació militar dels Països Catalans; ser de Lleida no té cap importància, però no se'ls acudeixi de fer-nos-en moure.
