No només pretenen que l'anomenat "dret a decidir" i un referèndum legal i pactat amb l'estat són sinònims perfectes; no només pretenen, doncs, que tot el rang de realitzacions possibles del dret a la lliure determinació s'exhaureix en una votació consentida per l'estat,
sinó que, a més, amenacen d'atorgar al tal referèndum una consideració talment fos:
Quan una col·lectivitat s'està efectivament emancipant, no és hora de fer crides en pro de seu dret a emancipar-se, sinó de triar trinxera"
1) un objectiu per si mateix i de primer ordre (i no un procediment entre d'altres); un objectiu, de més a més, que cal concebre com 2) un ideal regulador, un bé que s'ateny tendencialment, un horitzó comú que serveix per avançar (com si es tractés de la justícia social, de manera que una acció purament instrumental, això és, una votació destinada a definir l'estatus polític del país, queda revestida de la naturalesa d'un bell desideràtum normatiu, en compliment del qual, és clar, cal no plànyer esforços ni paciència: si Podemos no ha guanyat ara, cal lluitar abnegadament perquè ho faci més endavant); i un ideal regulador ―un nou paradigma― que aporta 3) un tret políticament idiosincràtic, una marca distintiva de modernitat i progressisme, l'emblema d'una actitud oberta davant un conflicte que no es defuig (però que s'afronta literàriament, per tal com és propi del discurs ficcional oferir solucions imaginàries als problemes reals: l'entronització retòrica el dret a decidir resol els problemes d'ubicació política d'ICV, Podem i Colau, però no pas les dificultats materials del govern català a l'hora d'executar les decisions del Parlament).
Quan una col·lectivitat s'està efectivament emancipant, no és hora de fer crides en pro de seu dret a emancipar-se, sinó de triar trinxera. El dret a l'autodeterminació de Catalunya no és cap principi regulador destinat a regenerar Espanya ―com si, en una mena d'astúcia hegeliana, Espanya necessités negar-se a si mateixa per poder afirmar-se, tot seguit, de manera més rutilant―, sinó un dret que, a través del seu Parlament, els catalans ja estan exercint. Si Ada Colau, Joan Coscubiela, Dante Fachin et al. volen defensar el dret a decidir del Principat, n'hi ha prou que, a partir d'ara, defensin la legitimitat de totes i cadascuna de les resolucions que apareguin al DOGC.
