Lleida · Un continuum que indica que l'assumpció de Catalunya com a primer marc de lleialtat política no ha estat una qüestió d'exclusivitats afectives: ultra filiacions emocionals, ha acabat prosperant l'opció ètica, racional, de dignificar i estabilitzar la comunitat política on s'ha fet vida davant les ingerències i agressions seculars de l'estat.

Curiosament, però, alguns opinadors no han deixat d'advertir-nos que l'independentisme no és sinó un conglomerat eminentment emotiu, políticament invertebrat, com si l'absència d'una estratègia concertada entre els partits sobiranistes (abans de les últimes eleccions al Parlament) fos un índex incontestable de la immaduresa del moviment. Així les coses, en lliça hi hauria, d'una banda, un independentisme emocional, adolescent, prepolítc, qui sap si evanescent, i de l'altra, un unionisme... rabiosament racionalista?

"Ens sentim catalans i espanyols, ergo, som contraris a la independència de Catalunya." És difícil trobar un exemple més clar d'emotivitat prepolítica que aquest argument, en què l'unionisme ha condensat, fins ara i amenaces a banda, tot el seu esforç intel·lectual. Potser el fet de comptar amb aparells de dominació militar, política i simbòlica explica una certa propensió a la mandra teòrica, però, en qualsevol cas, resulta depriment veure com l'adolescent cretí i desconcertat dóna lliçons de maduresa a l'adult cansat i ple de raons.