Lleida · Cal, doncs, celebrar la reacció reflexa de l'esquerra més robusta, davant els ditirambes democratistes cap al difunt, en aclarir que la genealogia de les llibertats contemporànies no la formen secretaris generals del Movimiento, sinó ─per exemple─ homes coratjosos que un bon dia es van trobar dins una comissaria i amb els testicles connectats a uns elèctrodes. Hi ha un altre sentit, però, en què l'afirmació segons la qual el difunt president espanyol va ser un faedor de la democràcia borbònica no hauria de ser en absolut impugnada.

En efecte, l'actuació discrecional d'aquell funcionari del feixisme nomenat cap de govern per un rei entronitzat pel feixisme va donar forma a la democràcia, això és, hi va posar límits.  Passa que, per més audàcia, aperturisme i consciència del canvi històric que l'assistissin, cal citar massa vegades el terme feixisme perquè no sigui obvi que els límits d'aquella forma havien de ser necessàriament estrets. El feixisme no infanta Democràcies.

Cal doncs deixar fluir el relat del difunt president espanyol com a faedor de la democràcia, però no pas per acabar-hi envescats per la seua força mítica, sinó perquè, raspallat a contrapèl, el tal relat revela la precarietat congènita de la democràcia postfranquista en el mateix intent de mitificar-la: ens mostra, no pas un poble autodeterminant-se per decidir si recupera la república o accepta la monarquia, sinó un membre d'un règim criminal actuant arterosament entre bastidors per marcar gols al búnquer i a l'oposició democràtica alhora. Ningú no pot saltar més enllà de la seua ombra i un falangista amb funcions de cap de govern protodemocràtic no podia sinó intentar embridar la democràcia a través ─per exemple─ d'una llei de reforma política. El feixisme no infanta Democràcies.