Lleida · La hipòtesi mai no serà "la crisi econòmica va tornar els catalans cognitivament indefensos davant la demagògia mediàtica que responsabilitzava Espanya de totes les calamitats", sinó "el poder mediàtic de la Catalunya autonòmica necessitava almenys un bienni de massives manifestacions populars per deixar d'associar moviments subversius, d'empoderament ciutadà, al sintagma foc d'encenalls". 

Un setmanari pancatalà, algun article d'opinió (en un diari minoritari i desacreditat), una tertúlia de ràdio (si no la censuraven) i alguna catòdica picada d'ullet: vet aquí l'arsenal mediàtic de què disposava, fins no fa gaire, en l'era prexarxa, el catalanisme independentista. Els balanços dels experts que acudien a simposis sobre l'espai comunicatiu català eren, llavors, invariablement ─i dissimuladament─ desoladors. L'independentisme ha estat històricament tan hegemònic entre els media catalans com el republicanisme entre els espanyols.