Indica publicitat
Dijous, 9 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 25 de d'agost del 2010 | 15:28
Crònica · Pla de lleida

De Lleida a Frankfurt passant per Prada

La lluita contra el provincianisme és, sobretot, una lluita a favor de la salut psíquica i, per descomptat, no té res a veure amb el pretès cosmopolitisme d'uns pocs privilegiats, políglotes de bressol, que, en lloc d'arromangar-se en els conflictes polítics domèstics, es lliuren a la il·lusió d'haver-los transcendit. Desafiar el provincianisme, ara que ningú ja no s'imagina provincià, vol dir, sobretot, denunciar els complexos dels qui se saben desacomplexats. Enguany es commemora el centenari del naixement de Màrius Torres i algun mitjà local l'ha volgut cotitzar literàriament amb superlatius com un dels millors poetes lleidatans. Que és com dir: Gabriel Ferrater, un dels millors poetes del Camp de Tarragona. Ens felicitem per l'ambició del programa d'actes commemoratius, per l'ocasió que el centenari ens dóna de lleidatanejar a través d'una obra lírica de primeríssim ordre, i, alhora, se'ns acut de ponderar-la amb una fórmula que en redueix l'àmbit de rellevància fins a l'absurd. Màrius Torres és un dels millors poetes catalans del segle XX: dir-ne que és un dels més bons dels nats a Lleida no ens informa del seu valor (relatiu, per força, a la resta de poetes de la literatura en què juga, la catalana), sinó que revela l'estretor de mires de qui ho diu, filla d'un localisme insegur i nerviós que devalua allò que s'apropia en el mateix acte d'apreciar-ho. Màrius Torres, poeta català i, doncs, universal. Ara: de debò cal dir-ho, això últim?

Aquest cap de setmana, la premsa lleidatana s'ha referit a la universalitat del poeta per donar compte de la intervenció que el gran Víctor Torres va fer a l'UCE en l'acte dedicat al seu germà: Víctor va explicar que un dels propòsits del centenari és la internacionalització de l'obra de Màrius i que, en conseqüència, se n'han previst traduccions a l'italià i el francès, entre altres llengües. L'al·lusió a la universalitat, en aquest cas, no és sinó un exemple d'apressada síntesi periodística: res a objectar-hi. En canvi, l'eslògan amb què ens vam presentar, col·lectivament, a Frankfurt 2007, Cultura catalana: singular i universal, és, ja, una síntesi més meditada. ¿Quina anòmala singularitat amaga la cultura catalana, que els seus portaveus, un cop a fora, n'han de proclamar la universalitat? ¿Què ho fa, que en el nostre cas no sigui superflu de dir que ingressem a la universalitat des de la singularitat? M'agrada ballar tango i sóc persona. ¿O és que, després de tants anys de ser tractats com una subcultura amb una subllengua, delatem, en cada gest afirmatiu, que no ens acabem de creure que som el que diem que som? O pitjor encara: fem com si el nostre interlocutor, parli alemany, anglès o xinès, sempre fos Espanya, que és qui mai no s'ha cregut que siguem el que diem que som.                             

 

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat