Barcelona ·
Això és el que afirma Pilar Rahola en l'article de l'Avui "Ens han perdut el respecte", en el que, repassant els recents retrocessos patits a nivell nacional, com el cas Swiss Air o el del rugbi català, explica que aquests "atacs de baixa intensitat, que, com la pluja fina, van calant el teixit més prim del país", mostren "la nostra extrema feblesa". "Som un país incapaç d'aturar ni un sol atac contra la nostra identitat", diu Rahola.
L'autora recorda de bon inici els recents "atacs de baixa intensitat", com el cas de Swiss Air, "que ha retirat la salutació en català dels seus avions, perquè el so del nostre vell idioma molestava a les orelletes d'un ultra neoespanyol del partit de Rosa Díez, demostrant que qualsevol Mío Cid de pacotilla té més poder de seducció que tot un país". La cronista també parla d'altres casos recents, de petites derrotes del país, que "aconsegueixen una perseverant erosió de la nostra identitat".
"El fet que tots aquests atacs bàsics assoleixin el seu objectiu [...] dóna la mesura de la nostra extrema feblesa", explica Rahola, que afirma que els catalans "som un país incapaç d'aturar" cap atac "contra la nostra identitat". L'autora explica que "en algun moment de la història recent [...] vam perdre la capacitat de ser respectats", cosa que provoca que avui dia, "tothom" s'atreveixi amb Catalunya. La cronista afirma que els catalans no tenen en cap tipus d'àmbit cap capacitat de resposta pels "embats que patim". Això fa que, "pel camí de diluir la nostra catalanitat, ens van fent cada dia una mica més espanyols".
Pel que fa a l'àmbit polític, Rahola tampoc es mostra optimista: "tenim uns polítics espanyols desacomplexats, que han superat la mala consciència de les èpoques de la Transició i que ara mostren una inequívoca fatiga respecte al procés autonòmic", a la vegada que han "descobert la feblesa de la nostra realitat". Aquesta constatació, porta a Rahola a afirmar que "Catalunya només és una pedra a la sabata que molesta de tant en tant", "cap mal major", conclou. "Per això -continua- els Zapateros se'n foten dels seus homòlegs catalans, per això poden incomplir una llei estatutària emanada del mateix Parlament espanyol, sense que cap altre partit espanyol ho consideri un greu escàndol".
Actualment, doncs, "a les Espanyes, el tema català ja no existeix com a problema polític no resolt", sinó com "una molèstia que cal anar arrossegant, amb més o menys bona cara", sense "voluntat de solució", sinó "inequívoca voluntat d'enquistament". Fent un paral·lelisme històric, Rahola afirma que "els Azañas que debatien amb Ortega el "problema catalán" són els Zapateros d'avui en dia, amb una diferència fonamental: Azaña creia que érem forts; Zapatero ja sap que no ho som. I ara tots són Ortega-".
Recordant el llibre d'Enric Vila "Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs", Rahola afirma que "una guerra brutal i una despietada repressió de quaranta anys ens han deixat més destruïts del que som capaços de reconèixer". I els "nostres polítics", diu Rahola, estan "imbuïts d'una grisor espaterrant, sense cap altre horitzó que l'adequat escalfament de la cadira". s per això, diu Rahola, que "ens falten al respecte fins i tot els mindundis. Perquè hem esdevingut un sac de boxa, contra el qual les Rosa Díez de torn s'entrenen sense patir-ne conseqüències. Som vistosos, certament, però com els sacs, som muts i estem indefensos".
