El gir històric del catalanisme cap a l'independentisme, l'eclosió social favorable a la construcció d'un estat sobirà per a Catalunya, la reconversió d'un sentiment eteri en una voluntat política, s'han produït en un temps brevíssim.
Com a resultat de la velocitat vertiginosa a què avança el procés, hi ha massa aspectes que no han tingut encara la maduresa desitjable per al projecte nacional més ambiciós que pot tenir qualsevol nació al llarg de la història: la seva independència. Com a resultat d'aquesta anomalia, el llenguatge quotidià entre molts independentistes reflecteix encara l'estat mental tradicional ("aquí a Espanya", "la resta d'Espanya", "tot Espanya", etc) o bé les incerteses, els dubtes i la por que expressen la transició cap a una presa de posició definitiva i se situen, encara, en l'ambigüitat, com si no gosessin formular-se descoplexadament, o bé com si intentessin assuavir la força irreversible de la realitat, amagant-ne, dissimulant-ne o aigualint-ne les intencions veritables.
És el cas del dret a decidir, expressió edulcorada i incomprensible en política internacional, on tothom es refereix al dret a l'autodeterminació, la famosa i fracassada consulta, per a no dir allò que arreu del món es coneix com a referèndum i, finalment, el recurs a l'estat propi per evitar el mot independència que, per cert, encara no hem sentit de la boca de qui ja fa temps que ho hauria hagut de pronunciar.
Tot l'enrenou pel canvi d'estratègia a propòsit del 9-N és, en definitiva, l'intent fins al darrer moment d'intentar fer equilibris legals"
En realitat, no es tracta de res més que la precipitació i la improvisació amb què han hagut de prendre's determinades decisions. Però la independència d'un país no s'improvisa mai i requereix una planificació mínima, per a què pugui resultar exitosa. Per a governar, calen uns quants departaments. Per a anar decididament cap a la independència, amb dos n'hi ha prou o, pel cap baix, hi ha d'haver almenys aquests dos: Exteriors i Interior. De Departament d'Exteriors, no n'hi ha, no sabem qui és el nostre ministre d'Afers Exteriors davant del món. D'Interior... Mentrestant, Espanya torna a ser membre del Consell Permanent de l'ONU, des d'on les posicions catalanes seran defensades amb més força i autoritat i la guàrdia civil i la policia nacional es visualitzen més que mai, en els darrers anys, als nostres carrers, amb accions de propaganda mediàtica.
Els textos bíblics asseguren, fa ja segles, que "no es pot servir dos senyors". I sembla que això és el que s'intenta fer encara fins ara mateix, servint dues legalitats que, a l'hora de la veritat, necessàriament hauran de bifurcar-se per a optar per camins diferents. En un moment concret, la legalitat catalana serà la nostra primera legalitat i l'espanyola deixarà de ser-ho: primera i legalitat. Tot l'enrenou pel canvi d'estratègia a propòsit del 9-N és, en definitiva, l'intent fins al darrer moment d'intentar fer equilibris legals, equilibris que, al capdavall, han acabat sent molt difícils de comprendre, amb precisió, per la majoria de ciutadans.
No podem esperar per més temps fins a saber allò que ja s'hauria d'haver dit: la data de les properes eleccions al Parlament"
Ara es tracta de passar de la millor manera possible, la més nombrosa i exitosa, les fites mobilitzadores previstes fins al mateix 9-N. Però no podem ajornar per més temps l'única sortida legal, política i real que existeix, la millor que tenim i, a hores d'ara, l'única que serà entesa per la comunitat internacional: la convocatòria d'eleccions per a integrar un nou Parlament que, a la pràctica, haurà de ser un Parlament constituent. 135 escons que tindran el futur del país a les seves mans, gràcies al mandat que el poble els haurà atorgat a les urnes.
No podem esperar per més temps fins a saber allò que, sincerament, crec que ja s'hauria d'haver dit, sense vacil·lacions, i potser ens hauríem estalviat el desconcert actual: la data de les properes eleccions al Parlament. Unes eleccions en les quals el desig d'independència serà creïble si les forces que representen just tot el contrari, la dependència, queden relegades a les darreres posicions de la confiança de l'electorat.
Amb un panorama així, el govern del PP no tindrà legitimitat per a impedir, davant l'opinió pública internacional, que el nou govern de majoria sòlida prengui les decisions que consideri més oportunes, un cop aconseguida una majoria democràtica a les urnes, impecable i inqüestionable. Perquè aquest dia arribi aviat, President, convoqui eleccions!
