Un "I scratch your back and you scratch mine" o quelcom de similar li devia dir el president dels EUA Barack Obama al Rei Felip V (de Catalunya) durant la visita d'aquest darrer a la Casa Blanca. Pels no iniciats es tracta de l'expressió equivalent del famós quid pro quo
Barcelona ·
llatí: un intercanvi de favors entre homes d'estat.
A aquestes alçades, no tenim coneixement de quins compromisos, si es que existiren, arribaren ambdós caps d'estat; el que si sabem és que Obama, com feu Clinton en el referèndum quebequès, s'ha prestat a fer la seva part, per petita que sia, en aquest procés que comença a tenir, i això no és dolent, predicament internacional. Petit càlcul de mots i, tal vegada, lleu inclinació dels sufragis per la causa unionista. És o no una ingerència en els afers interns d'un estat? Si no ho és, podem deduir que hagués passat si Obama hagués fet el contrari.
Encara que alguns ho gosin negar per impostura o mala consciència, l'ordre nascut de les famoses Paus de Westfàlia manté encara avui poderoses ramificacions en l'escenari i l'imaginari polític europeu. Els estats en el marc, canviant i no sempre conspicu, de la UE continuen exercint un rol preponderant, per bé que amb noves formes i vestimentes menys engalanades i vaporoses que en un passat mai del tot oblidat. No debades, ni aquí ni al món ningú renuncia a la seva estatalitat i nous actors –estats- s'han anat introduint a la família europea. Paga la pena llegir als autors de tesis "realistes" sobre la UE i ens adonarem que l'estat nació europeu trobà amb la creació de la CEE/UE una poderosa maquinària per refer unes estructures deformes i clarament disfuncionals després d'una primera meitat de segle XX terriblement conflictiva i turmentosa.
Un òrgan europeu sona a heretgia moderna condemnada a la foguera del silenci i l'abandó"
L'Europa de les regions, tan admirada ella fa unes dècades, s'ha enrocat davant una impenitent realitat i el seu edifici europeu no deixa de tenir la categoria d'òrgan i no d'institució com el Parlament, el Consell o la Comissió. Un òrgan europeu sona a heretgia moderna condemnada a la foguera del silenci i l'abandó. Parlant d'Europa, el projecte federal europeu roman tancat a pany i forrellat i és en el millor dels casos, aixopluc de dèries acadèmiques o de partits desnonats de projecte i convicció. Ni aquesta Europa dividida veu amb bons ulls el federalisme ni l'Europa resultant veurà amb bons ulls un creixent pes de les regions, car aquestes, a escala europea, representen coses tan diverses com nacions dites sense estat, províncies que es fan dir regions o agrupacions de municipis amb una certa càrrega legislativa.
Sembla evident afirmar que els estats són com els col·legis professionals: en situacions normals es defensen i es protegeixen entre ells i ignoren o desatenen els mals propis de la seva condició"
Sembla evident afirmar que els estats són com els col·legis professionals: en situacions normals es defensen i es protegeixen entre ells i ignoren o desatenen els mals propis de la seva condició. També ho faria de semblant manera un futur, i ara per ara hipotètic, estat català. Del que es tracta ara és de saber llegir amb propietat els missatges que ens arriben i optar per la fermesa amarada de prudència. Si fem cas al que ens diu Obama o amb major contundència, i inconsistència per cert, Merkel, Cameron o la Comissió Europea, mai farem el pas cap a la independència. Els resulta, òbviament, incòmode el precedent de la nostre emancipació. No és res personal. Els resulta degradant que Espanya es desintegri o es fracturi però, arribat el cas, poden ser, en ús de la raó d'estat, impenitents amb aquella que avui, extralimitant llurs prerrogatives, gosen defensar i, fins i tot si cal, péixer. En bona hora val a recordar al socialista i cristià Jacques Delors quan ens profetitzava que Croàcia i Eslovènia independents mai serien part de la UE. Raó d'estat estimat Palmerston: sentiment, creença i acte de defunció. Tot en els seu degut i just moment. Ni més ni menys.