Barcelona · Aquesta és la idea amb la que la majoria s'atansa a aquest pensador francès, ignorant que, poques línies avall afirmava que no es podien deixar determinades decisions complexes en mans de gents  poc il·lustrades.

Aquest exemple ens serveix a la perfecció per entendre el conflicte de Grècia amb els tecnòcrates de la Unió Europea i el FMI. En termes teòrics, uns i altres són demòcrates convençuts i consideren que els pobles han de plebiscitar periòdicament el  seu futur  amb l'elecció d'un o altre model de societat, encarnat en les diverses formacions polítiques que es presenten a les eleccions. A la pràctica, però, els pobles europeus restem condemnats a escollir la vaixella, però no el menú que ens hem de cruspir.

A l'esquerra europea tenim un greu problema si no som capaços de superar el límit mental imposat des de Brussel·les i el FMI"

Els ciutadans grecs han hagut de suportar un cost inhumà per fer front a un deute  que ha estat generat pels seus governants. Com que aquests han manegat els quefers públics al seu antull i sense cap mena de responsabilitat, els ciutadans han optat, lliurement pel que jo sé, per cercar una alternativa a un estat de coses que els portava a la depauperització de la majoria, per inflar els comptes de beneficis de quatre. En aquest cas, a més, s'aplica el principi nazi de les responsabilitats col·lectives que, fins on jo sé, havien quedat fora de les normes legals liberals. Així, més enllà de qui hagi estat culpable i beneficiat de la fallida del país, en comptes de cercar i jutjar el responsable o responsables, fins i tot el captaire haurà d'abonar la seva part alíquota de rescat  només compri, amb les quatre monedes que arreplegui, un bocí de menjar amb un IVA de nou incrementat.

El cercle es completa quan, aquest Govern legítimament escollit, planteja un trencament o modificació  de les regles imposades per d'altres, en funció del mandat rebut a les urnes. Imbuïts del pensament positivista renanià,  des del FMI i les Institucions europeus es vol que el Govern grec ajusti les seves decisions no a allò que els seus ciutadans, teòricament sobirans, els han encarregat, sinó al criteri teològic de quatre posseïdors de la única i inqüestionable veritat econòmica. La democràcia esdevé, per tant una metàfora, una ombra platònica,  ja que parlem dels grecs; com deia Renan, plebiscit quotidià sí, però  lliurement interpretat pels qui de debò entenen.

Jo no puc saber quina ha de ser la solució, la sortida que permeti, si no que guanyin tots, sí que no perdin els de sempre exclusivament. Però a l'esquerra europea tenim un greu problema si no som capaços de superar el límit mental imposat des de Brussel·les i el FMI. Si plantejar un referèndum, com  fa el govern grec, per saber fins on els seus ciutadans accepten unes condicions que  els afectaran en el dia a dia durant anys, és perillós, volen vostès dir que no hem alienat la democràcia del demos, per tal que esdevingui simplement krátos?