La veritat és que tinc poc a afegir. Dijous a quarts de dues de la tarda s'acabava una federació de dos partits que han treballat junts durant 37 anys. Amb objectius compartits. I ara, per una qüestió de fons sobre la qual tenim divergències profundes, s'ha acabat.

La roda de premsa la vaig seguir amb la tauleta des del despatx del company Jordi Jané. En el moment del torn de preguntes de la conferència de premsa ens van cridar a votar. Ens vam agrupar els parlamentaris d'encara CiU mentre ens anaven arribant més detalls. La correcció i les formes es van mantenir en tot moment. Després vaig mantenir una breu conversa amb Montserrat Surroca al saló dels passos perduts del Congrés, companya de llista en dues eleccions. Ens vam reconèixer que les discrepàncies eren substancials. Un cert alleugeriment mutu, crec que es respira.

En termes més personals, els he de dir que aquests últims anys han estat no fàcils, per dir-ho d'alguna manera el·líptica. Però no sóc de fer impúdica confessió del que ja ha passat. Algun dia, potser, d'aquí a molts anys, en un esbós de memòries, escriuré algunes coses increïbles. O potser ja me n'hauré oblidat. Ara és l'hora de mirar al futur. A tres mesos d'unes eleccions en les quals ens comptarem els partidaris de la sobirania, de l'autonomisme i d'aquesta tercera via que no té resposta per part dels poders de l'Estat. La font de l'autonomisme s'ha assecat.

Aquests anys finals del Partit Popular han estat irrespirables, ja no ens deixen ni gestionar les adopcions de criatures ni fer la publicació del Diari Oficial de la Generalitat. Crònica d'una asfíxia premeditada, recuperant el títol del llibre que l'any 1986 va publicar, amb gran lucidesa, el professor Ramon Trias Fargas. Ara, demòcrates catalans de tot tipus d'orientació ideològica, ens posicionarem en una crida a les urnes a 100 dies vista.

He notat que, un cop més, la política espanyola va molt despistada sobre el que succeeix a Catalunya. Dimecres a la tarda estava treballant a la Comissió d'Afers Exteriors. Una diputada del Partit Popular per Alacant se m'acosta i em diu: "Me parece asombrosa tu templanza. Tu partido se está evaporando y tú aquí hablando de todo y en profundidad". Estimada, ja veuràs que d'evaporació res de res. Una nova realitat àmplia, esponjosa, de base granítica i oberta... està a punt de comparèixer en l'escena política. Un gran capgirament en les ofertes electorals que veurem entre juny i juliol.