Així ens explica Cardús  que durant "unes trobades a Estrasburg de periodistes amb diputats espanyols de cada grup parlamentari. En particular, tinc present la que vam fer amb el representant del Partit Popular que, amb aquella simpatia condescendent que el caracteritza, ens va assegurar que tot aquest embolic de l'independentisme català, després del cicle electoral que s'acostava, es resoldria fàcilment amb una reunió a porta tancada entre Mariano Rajoy i Artur Mas, en la qual s'arribaria a un acord definitiu. Tot i que ho va afirmar amb un posat seriós, no puc assegurar si s'ho creia, si era una consigna pensada des del cinisme d'un assessor de campanya o si, com ens passa a tots tan sovint, confonia desig amb realitat o, en aquest cas, desig amb pronòstic".

I al respecte afegeix "Què és el que no havia entès, no volia ­entendre o feia veure que no entenia aquell senyor diputat? Doncs que el procés sobiranista no era un invent d'uns líders polítics al servei dels seus interessos partidistes, sinó el resultat d'una pressió popular que els havia posat al capdavant d'un moviment impos­sible d'esquivar des d'un mínim de decència democràtica. És cansat repetir-ho, però la majoria social a favor de la independència neix fa més de deu anys a Catalunya durant el debat previ que va dur al fracàs de l'Estatut del 2006. Hi ha una data per la ruptura que quedarà per a la història: Alfonso Guerra, el 8 d'abril del 2006, qualificant el text del nostre Parlament d'infumable i d'haver-se'l carregat de dalt a baix. L'evolució a les enquestes amb l'inici del canvi de xip de molts catalans és empíricament constatable i és prèvia a la crisi econòmica, a la sentència del TC i molt anterior a l'assumpció de l'horitzó independentista per part del president Artur Mas, a qui tant li va costar acceptar-lo. És, doncs, un sòlid moviment de fons resultat de la constatació definitiva que a Espanya no hi ha espai per a la nació dels catalans"

Afegeix també aquest que "Tanmateix, aquesta idea tan elemental sembla que encara no ha estat assumida ni per la majoria de la classe política espanyola –inclosos analistes, comentaristes i mitjans de comunicació–, ni per una part dels sectors catalans contraris a la independència. Sembla que s'entossudeixen a pensar que allò que consideren un gran embolic –i no un gran procés de canvi– es resoldrà amb un canvi de lideratges domesticables. En el súmmum de la incomprensió –i el deliri–, sembla que hi ha qui creu que la retirada de Mas –i de Puigdemont– i l'ascens a la presidència de la Generalitat d'Oriol Junqueras els permetrà arribar a un acord que allunyaria el referèndum –i per tant, l'anomenat xoc de trens–, en el benentès que només el líder d'ERC podria aturar les presses dels independentistes".

Així el problema segons Cardús rau en que "se­gueixen sent càlculs fets a l'antiga. És a dir, com si tot es pogués resoldre de dalt a baix, des dels partits i al marge de la comprensió profunda de la realitat sobiranista catalana, que va de baix a dalt. Una realitat que, a més, ja ha demostrat que és capaç de sobreviure als cops més durs que se li podien infligir des de dalt i des de dins: canvis imprevistos de ­lideratge, daltabaixos interns en els partits o conflictes entre les formacions que els representen. I si algú pensa que la condemna dels líders de l'independentisme tallarà el cap al procés, que sàpiga que només l'està empenyent cap endavant".

I conclou "El que estic dient és que el control de l'avenç cap a la independència de Catalunya ja fa temps que s'ha escapat de les mans de l'Estat. I que aquest avenç tampoc no és presoner de la decisió de cap dels seus líders polítics. És clar que no en pot prescindir o que és bo que prenguin bones decisions. Però si no hi ha uns líders, se'n trobaran uns altres. I si els líders traïssin el seu compromís amb el procés democràtic cap a la independència, es veurien abandonats per un electorat que, animat o desanimat, tranquil o impacient, confiat o preocupat, en cap cas no renunciarà al que ja ha identificat no pas com una simple millora material, sinó com un exer­cici de dignitat democràtica irrenunciable. Sempre m'ha agradat aquella idea extreta de The West Wing: "Un líder sense seguidors és un paio que passeja". En el cas de què parlo, però, no hi ha seguidors: hi ha un moviment que va davant dels líders"