Des de fa molts anys, fins i tot segles, els estats europeus, primer uns i després d'altres, han estat en les decisions importants i transcendentals del món i, en moltes ocasions, han sigut aquests mateixos estats els que, com es diu col·loquialment, tallaven el bacallà. Ara, però, les coses han canviat: amb els avenços industrials, les noves tecnologies i la major capacitat de comunicació, s'ha implementat el que coneixem com a globalització, i tot plegat ha propiciat que sorgeixin nous actors en el concert mundial.
Així, en aquest nou escenari, s'ha de comptar amb la Xina, l'Índia, Brasil i d'altres macroestats que han tingut un desenvolupament econòmic significatiu en els darrers anys i que, naturalment, el volen aplicar també a la política -i per extensió a la defensa. Algunes xifres ens mostren clarament aquesta realitat, com el Producte Interior Brut (PIB) de la Xina, que ja és superior a qualsevol dels estats europeus, cosa impensable només fa deu anys, o com l'increment de la inversió en defensa de la Xina i l'Índia, superior en proporció als estats europeus, o, fins i tot, les primeres compres d'empreses occidentals per part d'empreses dels nous estats emergents. I, naturalment, aquests estats demanen sistemàticament que se'ls tingui en compte en les decisions importants del planeta, i exigeixen formar part del grup d'estats que dirigeixen la política i l'economia mundial.
De fet, si ens ho mirem des d'un punt de vista imparcial, tenen part de raó. Davant aquest estat de la qüestió, aquets estats emergents, tard o d'hora, formaran part del nucli dur de les organitzacions internacionals, com l'ONU, i també dels selectes grups que decideixen l'ordre mundial, com ja es va veient al G-20. Aquesta nova realitat ha de fer reflexionar els estats europeus i la Unió Europea en general, en el sentit què quelcom està canviat i que Europa està perdent el protagonisme que havia tingut abans. La fórmula de seguir sent influents ja no passa per la incidència que pot tenir un o altre estat europeu, sinó de la seva acció conjunta a partir de la Unió Europea, presentant-se al món com una unitat política capaç d'actuar com una àrea consolidada. Aquesta és la manera de que els europeus no perdem el tren en aquest món cada vegada més canviat i més globalitzat.
