Europa controla sense cap avergonyiment, ni dels europeus, ni dels espanyols.

Ahir els temes eren econòmics, després d'agricultura, ara sanitaris, amb l'ebola, els homes de negre actuen arreu i immediatament. Sorgeix un problema i apareixen. No triguen, vigilen amb diligència. Qualsevol qüestió que pot afectar la Comunitat atreu el seu interès. La Unió ho decideix i difícilment Espanya hi fa res en contra.

Madrid s'ha cuidat d'assenyalar la línia vermella del tema català i sorprenentment, o bé no és un "problema" o bé no és europeu, però ningú no els ha vist, als de negre. Funciona l'acotament dels mots "afer intern". Els catalans ho han acceptat i tothom s'hi troba bé. De manera que Europa modera el seu ímpetu i reté els seus homes en altres ocupacions.

Els catalans han orientat la seva diplomàcia basant-se en una doble filosofia: en les recomanacions del Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN) i en l'opinió d'eminents politòlegs. L'informe número 1 del CATN ha modelat la transició com els escocesos i els catalans ho han volgut resoldre també directament amb l'estat. De manera que el tractament "d'afer intern" ha tingut el valor semàntic de descriure el procés.
L'audàcia de demanar una mesa de negociació transcendiria el problema a una nova dimensió: Catalunya ja no seria mai més un "afer intern'""
Però, una certa intelligentia catalana ha volgut ignorar i depreciar Europa opinant que la Unió i els estats són una cova d'egoistes avariciosos que es rendiran davant qualsevol acció contundent de la Generalitat i aleshores, no els has d'explicar, ni seduir, com ha fet el govern espanyol. 

Aquest criteri i l'estratègia del CATN han arrelat. La diplomàcia catalana s'ha passejat per Europa venent les peculiaritats pintoresques del procés i no ha entrat en els nuclis de poder i decisió. Tot contribuint, d'aquesta manera, al tractament "d'afer intern" que tan bé els ha anat als espanyols. 

És molt difícil reconduir aquesta política exterior, a pocs dies de la consulta. Tanmateix, seria la solució definitiva a l'ofec actual. De fet, fins avui no ha quedat demostrat que els espanyols no ens deixaran votar. Cosa que es podria aprofitar políticament si el Parlament dirigís a la Comunitat i als estats una petició formal de medició. Demanar-los que enviïn els homes de negre, com han fet en altres situacions, i avaluïn l'ànsia de votar dels catalans i l'oposició feixista dels espanyols. Segurament els de negre trobaran la manera que ens podem parlar i escoltar. 

Aquesta petició no seria inconstitucional i si la demana una instància oficial, amb una majoria que podria comptar al PSC, la Comunitat i els estats no la podrien refusar.  Reforçaria la unitat dels partidaris de la consulta, donaria confiança i seny i permetria que els catalans discutissin finalment, sobre les respostes.

El dia 8 d'octubre, a l'Ateneu Barcelonès, el President advertia que el país s'ha d'acostumar a governar "la incertesa", que no "en la incertesa". L'audàcia de demanar una mesa de negociació transportaria el procés a Europa i transcendiria el problema a una nova dimensió: Catalunya ja no seria mai més un "afer intern".