En la presentació del seu llibre, "Un cardenal es confessa", Lluís Martínez Sistach s`ha referit a Catalunya i a la seva relació amb Espanya. Sistach planteja uns criteris raonables i genèrics però, potser, sense anar a l'arrel de l'afer.
El cardenal Martínez Sistach proposa la necessitat del diàleg i del mutu respecte entre ambdues parts, els Governs espanyol i català, per resoldre el conflicte entre Espanya i Catalunya.
Ara bé el que el cardenal hauria de dir, i no diu, és que les dues parts no actuen igual. Una part posa les urnes i vol votar per tal que el poble es defineixi sobre el seu futur. L'altra part es nega a negociar i imposa querelles com si els seus adversaris fossin delinqüents.
En tot cas, l'episcopat i l'estructura oficial de l'Església catòlica ha de ser fidel a una doctrina i a una pràctica molt clares respecte als fets nacionals que són aplicables a tot el món, a Europa i a la península Ibèrica. L'Església com a tal, i més enllà de les diverses opcions polítiques de la ciutadania, té el deure de promoure i defensar els drets i les llibertats de les persones i dels pobles, segons la Doctrina Social de l'Església catòlica. El document de l'episcopat català "Arrels cristianes de Catalunya (1985)", que està en aquesta línia, ho deixa molt clar: "L'existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-politica que faci visible l'exercici dels seus drets".
La decisió sobre com ha de ser aquesta estructura jurídico-política, inclosa l l'estructura d'estat, correspon a la ciutadania amb el seu vot lliure, democràtic i pacífic.
