Potser som estúpidament pudorosos a l'hora de buscar prosèlits, entre amics i coneguts, per als nostres, però no tenim en canvi cap reserva a l'hora de justificar per què són els nostres. El dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht es lamentava: "Oh, nosaltres, que vam mirar de crear les condicions per a l'amistat, no podíem ser amigables."
Lleida ·
Què votarem? Ara que l'esquerra independentista ha deixat de confondre les mostres d'alegria amb les de flaquesa revolucionària, ara que ha après a somriure sense impostura, és quan podem considerar més proporcionada la seua mala hòstia: votarem la mala hòstia. Una mala hòstia subjectiva simètrica a la violència objectiva de l'actual estat de coses. Una mala hòstia, doncs, racional i controlada.
La radicalitat gratuïta mai no és cosa dels qui denuncien que no existeix cap raó poderosa perquè hi hagi d'haver pobres. Radicalitat gratuïta és fer indestriables prosperitat i alguna forma de pobresa. Votarem amb mala hòstia i els de la mala hòstia, aquells que no unflen el pit qualificant de nacionals aquestes eleccions, opció adjectiva que ratifica els límits imposats en el mateix acte de voler transgredir-los: no són unes eleccions nacionals, sinó autonòmiques, i no és de la independència de la nació d'allò de què parlem.
Votarem els qui, bé que malden per crear, al carrer, les condicions per a l'amistat, no podran ser, al Parlament, amigables. Votarem sense haver de vèncer falsos dilemes entre el cor i el cap, perquè la mala hòstia és filla tant de l'un com de l'altre, com ho són tots els estats d'esperit que ens fan més dignes i menys miserables.
