Lleida · El pragmatisme de l'indepe sobrevingut i aliè a l'ethos catalanista també pot tenir a veure amb un element tan immaterial, i tan central per al nacionalisme emotiu, com la llengua.

Ens estem referint, per exemple, a molts pares que, compromesos amb el món educatiu, s'han mobilitzat resoltament en contra de les agressions al model d'immersió: no pas perquè la llengua catalana sigui l'ADN de la nació, ni perquè la impugnació al tal model destorbi o freni processos de construcció nacional, sinó perquè el nostre sistema d'ensenyament de llengües és ─en tenen consciència teòrica i pràctica─ perfectament congruent amb el context demolingüístic del país.
Garantir la llengua pròpia com un patrimoni comú és un dels incentius per abraçar l'independentisme"
Es tracta d'homes i dones que, poc hostils a la idea d'Espanya, més aviat insensibles a les clàssiques requestes del catalanisme, han reaccionat amb enorme indignació moral davant d'unes ingerències en el model educatiu català que saben arbitràries, inspirades, no pas en genuïns criteris pedagògics, en solvents estudis sobre el coneixement de llengües, sinó en principis cruament ideològics. Homes i dones que, a hores d'ara, pensen l'estat català com un marc de protecció definitivament estable d'alguns modestíssims béns comuns.

Garantir que la llengua pròpia del territori sigui un patrimoni comú, i no un bé desigualment distribuït, és doncs, també, avui, un dels incentius adduïts per catalans no nacionalistes per abraçar pragmàticament l'independentisme.