Un postfeixista d'aquests rodals es queixa amargament que els independentistes volem forçar-lo a triar entre el pare i la mare; a l'exministra Chacón se li esquinça l'ànima quan s'imagina obligada a escollir la nacionalitat del seu plançó
Per la seva banda, dirigents de la reacció i manifestos antiindependentistes i pretesament progressistes ens recorden l'amor i admiració que Espanya professa al Principat: l'infantilisme, el sentimentalisme prepolític o l'aberració de voler convertir afectes íntims en assumptes públics políticament vinculants són, sens dubte, tares congènites del nacionalisme català.
La situació és aquesta: l'independentisme català planteja un test de maduresa democràtica a l'estat espanyol i l'ambidextre unionisme hi reacciona amb aquests tres exemplars de sagacitat intel·lectual.
1) legalitat com a llei natural, de ferro: "encara que hi estiguéssim d'acord, no seria possible perquè la independència contravé la legalitat vigent" (ultra la voluntat dels individus, hi ha la Constitució, igual que les lleis de la física fan irrellevant el nostre desig d'envolar-nos batent els braços);
2) independència, això és, apocalipsi: "com qualsevol persona alfabetitzada sap, una Catalunya independent quedaria fora de la UE i de l'euro i s'empobriria fins als nivells de...". Etc. (efectivament, un Principat independent exclòs de la comunitat i mercat internacionals és l'única hipòtesi racional en vista de com han acabat tots els processos de secessió al llarg del segle XX); i és clar
3) l'ànima se'ns faria un esquinçall: quin nen mentalment sa no es revoltava davant de la pregunta "qui t'estimes més, el pare o la mare"?
I resulta, segons diu un palmesà, que és l'independentisme català el bàndol que fretura de "gruix intel·lectual". Per cert: per provar que un és molt intel·ligent no n'hi ha prou de limitar-se a enunciar que els altres no ho són gens.
