Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 22 de de març del 2013 | 16:39
Crònica · Internacional
Antoni Reig
Periodista

Xipre, la gota que va vessar el vas

La crisi de Xipre ha portat la Unió Europea (UE) a un punt on no hauria d'haver arribat mai. La construcció europea ha mantingut durant dècades un fràgil equilibri entre els egoismes estatals i la solidaritat comunitària. La crisi econòmica, bancària i monetària iniciada el 2008 ha fet saltar pels aires aquests equilibris. Xipre n'és l'últim exemple, per ara.

Protestes a Xipre.

El cas xipriota se situa en la línia dels precedents d'Islàndia i Irlanda, és a dir: és una crisi bancària que s'emporta tot un país per endavant. Els banquers amb la seva cobdícia per acumular diners a tota màquina són culpables d'una gestió nefasta, amb la complicitat d'un món polític que els ha deixat fer sense intervenir, oblidant-se d'això que, de manera genèrica, anomenem el bé comú. 

Els socis europeus del nord i centre del continent, en general, fa una dècada van fer front a importants reformes laborals, econòmiques, apostant per la innovació. El cas més conegut és el de l'Alemanya del socialdemòcrata Schroeder. Ara, a empentes i rodolons, se'n surten de la crisi. Els estats del sud no van fer res de semblant, van munyir la vaca grassa dels fons de solidaritat europeus i van crear enormes bombolles que la crisi del 2008 va fer explotar.

El resultat ha estat el rescat amb diners europeus i del FMI (Fons Monetari internacional) de Portugal, Grècia, Estat espanyol i ara Xipre. Itàlia trontolla sota l'amenaça permanent de veure's arrastrada per una eventual fallida de l'Estat espanyol. Tot el sud de la UE està en situació de perill de fallida. Quan no és Portugal és Grècia i si no la banca espanyola i ara Xipre. L'euro veu la seva existència amenaçada per uns i altres.
Ens queda el somni de l'Europa dels pobles, democràtica i solidària. El que ara patim és una cleptocràcia"
Mana el més fort
El poder polític a Europa sempre ha estat concentrat al voltant de l'eix franco-alemany però amb la crisi la fortalesa de l'economia alemanya ha situat a la cancellera Merkel com a element imprescindible de la governabilitat europea. La última paraula política i econòmica en els últims anys està a Berlín. I aquí entra el factor dels egoismes nacionals i estatals que la crisi ha reforçat. Com que mana el més fort, s'imposa l'egoisme del més fort.

La suma de diversos factors, començant per la submissió de les classes polítiques dirigents a un món bancari que gaudeix d'impunitat per fer i desfer, ha conduit a diversos pobles europeus a la pobresa, l'atur, els desnonaments, uns serveis sanitaris i educatius d'inferior qualitat, en definitiva, al desastre. Ara a Xipre s'ha arribat a un extrem quan s'ha intentat treure als xipriotes una part dels seus estalvis (per molta aparença de legal que se li vulgui donar no deixa de ser un atracament a ma armada) per pagar una part de les malifetes dels bancs i consentides per la classe política.

En aquest context no resulta gens estrany que, mentre una part de la població encara creu que la solució està en votar l'oposició política (ara juguen blanques, ara juguen negres), molta altra gent (fins a un 25% en el cas de les recents eleccions italianes) opta per donar un cop de peu al sistema (patacada al tauler del joc).

No és aquesta l'Europa comunitària que somiaven els seus precursors i pares fundadors. L'actual edifici europeu és el dels dirigents més o menys corruptes a les ordres de banquers sense escrúpols i molts d'ells fracassats (com a professionals). Ens queda el somni de l'Europa dels pobles, democràtica i solidària. El que ara patim és una cleptocràcia.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat