Era un savi, una persona amb una gran cultura. Educat i amb una vivor intel·lectual que el va acompanyar fins els últims moments de la seva vida. Estem parlant d'Albert Manent, que acaba de traspassar a l'edat de 83 anys.
L'any 2012 el grup de periodistes que formem l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) vam decidir que havíem de commemorar el 50è aniversari de les declaracions de l'abat Escarré al diari francès Le Monde (14-11-1963), que van donar la volta al món i van representar una bufetada al règim franquista per part d'una destacada figura eclesial com era l'abat de Montserrat...
Entre les activitats que vam programar figurava la confecció de un vídeo que recollís el testimoni i la memòria de les persones vives que van participar directament en aquell esdeveniment. Una d'elles era l'Albert Manent, autor intel·lectual junt amb Josep Benet, de la idea de portar al corresponsal de l'esmentat i prestigiós diari francès a l'abadia per a que fes una entrevista a l'abat i així se'n fes ressò dels seus neguits sobre la situació que patia Catalunya i l'Estat espanyol.
Estimava Catalunya, estimava el nostre país i la seva gent i tenia esperança en el nostre futur de llibertat nacional"
Quan li vam demanar d'anar a veure'l per parlar del tema i enregistrar les imatges s'hi va resistir. Va fer falta insistir un parell de vegades i va cedir, crec, per esgotament i per educació. Estem parlant de principis del 2013 i Manent mantenia el seu vigor intel·lectual però li fallava el vigor físic. Les cames no el portaven i la veu era fluixa i ofegada. Una vegada a casa seva ens va rebre amb una gran cordialitat.
Els records li fluïen amb total naturalitat, la seva memòria estava intacta i ens va fer comentaris com que amb tot l'enrenou que es va organitzar amb la famosa entrevista, la policia franquista que vigilava estretament a l'abat i els seus moviments i declaracions no van detectar res ni dels preparatius ni dels autors intel·lectuals, és a dir, ell i Benet. Les represàlies van ser per l'abat i pel corresponsal, José Antonio Novais. Manent ens va confessar que ni ells mateixos s'esperaven l'èxit i el ressò internacional que van tenir aquelles paraules.
Malgrat els seus problemes físics, que li impedien moure's de casa seva, ens va preguntar per un seguit de temes de l'actualitat política i cultural i del nostre món de la comunicació. El seu cervell estava viu i mantenia l'interès pel seu (nostre) entorn social i polític. I és que vivíem --i vivim-- uns moments d'ebullició i de canvi col·lectiu de les mentalitats que podem qualificar d'històrics.
Ens va acomiadar demanant que tornessin a veure'l quan ens anés bé per seguir amb els temes de conversa, amb el que en el nostre llenguatge col·loquial definim com a xafarderies, pròpies de la nostra professió. Estava il·lusionat en veure com es desenvolupava el procés del nostre país cap a la seva llibertat i sorprès del punt fins on havíem arribat tots plegats. Estimava Catalunya, estimava el nostre país i la seva gent i tenia esperança en el nostre futur de llibertat nacional.
