Fa uns dies l'editorial de Tribuna reclamava un cert estil Obama en la política catalana. També caldria en l'espanyola (més enllà de les comparacions ridícules entre el nou president i ZP). Tothom vol ser Obama, és a dir, guapo, mite vivent i, sobretot, guanyador. Però pocs volen entendre que Obama és producte d'un sistema polític complex que ha sabut crear una xarxa de contrapoders molt sàvia. Quan es parla d'excel·lència, com es fa sovint des de la classe política catalana, seria bo "copiar" algunes coses de l'estil Obama.
Un sistema polític el fa un seguit de lleis i reglaments. Però també de coses intangibles que garanteixen una continuïtat. D'aquestes, Obama n'ha recuperat moltes. Com el respecte i el valor als "vells de la tribu", en aquest cas els expresidents (Jimmy Carter, Bill Clinton, George Bush pare), però també veterans de diverses branques de la política (Paul Volcker en Economia, Brzezinsky en Seguretat), el consell dels quals és tingut en compte pel nou president. També ha fet un esforç per enriquir el llenguatge, una de les coses en què Obama no defraudarà. La paraula torna a estar en el centre de la política, cosa que a Catalunya hauríem de tenir en compte.
Un exemple de la saviesa del sistema nord-americà el tenim en el Tribunal Suprem. Quan un president entra a la Casa Blanca, es troba amb un Suprem -l'equivalent d'un Constitucional- de nou magistrats vitalicis que no pot modificar. Però que pot anar canviant a mida que es produeixin vacants. Aleshores, el president designa un nou jutge. Però el Senat ha de confirmar, o no, el nomenament. El judici presidencial, que pot tendir a l'amiguisme, resta ponderat pel criteri dels senadors. s un dels molts exemples de com funciona a la primera democràcia de la terra l'equilibri de poders. Als EUA els agrada combinar el lideratge sempre jove amb una saviesa antiga.