En el viu debat sobre la identitat llençat pel president Sarkozy, mesos abans de la celebració de les eleccions regionals, han sorgit tota mena de postures i una d'elles (compartida per gent de prestigi) porta a la conclusió que França és el centre del món. Dit de manera menys barroera, les seves aportacions intel·lectuals (llibertat, igualtat, fraternitat, laicitat) tenen valor universal i la seva projecció internacional la situa com un punt de referència ineludible.
També la Xina es defineix des de fa segles com l'Imperi del centre (el centre del planeta) i molts altres pobles etambé es consideren al centre del món mundial. Tot el seguit de preguntes que es plantegen quan es vol definir la identitat francesa va portar fa dos anys l'Institut Montaigne -un club de reflexió independent- a publicar un llibre de testimonis, Què és ser francès? (editorial Hermann/Institut Montaigne). La intenció expressada pel govern de llençar l'actual debat identitari és la de recordar els francesos el que els uneix. Segons l'oposició, però, és una maniobra més del poder per fer-los fora del govern (ara que fan majoria) de les regions i assegurar-se el vot de l'extrema dreta tot evitant que no torni a votar Le Pen.
En el debat identitari, la primera pregunta a respondre és: Què és una nació?. Les respostes clàssiques són: un territori, un poble, una raça o ètnia, una llengua, uns interessos comuns. Ernest Renan, el 1882, va proposar la següent definició: "Una nació és una ànima, un principi espiritual. Dues coses que, veritablement, en són una, constitueixen aquesta ànima, aquest principi espiritual... Una és la possessió en comú d'un ric llegat de records; l'altre és el consentiment actual, el desig de viure junts, la continuïtat de fer valer l'herència rebuda". La República francesa ha fet seus aquests principis al voltant dels valors fundacionals de la llibertat, igualtat i fraternitat, al quals afegirà, més tard, el de la laïcitat.
França ho és tot
Al segle XIX Jules Michelet va unir França i els seus habitants dient: "A casa nostra l'home i la terra es tenen mútuament, no van separats; hi ha entre ells un casori legítim, de per vida, fins a la mort. El francès està casat amb França". Aquest intel·lectual va projectar França com a patró universal i va parlar de la tradició històrica afirmant que "és la que de Cèsar a Carlemany, a Sant Lluís, a Napoleó, fa de la història de França la de la humanitat". En la mateixa línia, Alexis de Tocqueville escrivia el 1860 a L'Antic Règim i la Revolució: França és "la més brillant i la més perillosa de les nacions d'Europa i la millor dotada per ser admirada, odiada, tenir-ne pietat o terror, però mai deixa indiferent".
En aquest núvol d'egocentrisme o, millor dit, egonacionalisme, els francesos situen Voltaire com una figura de referència intel·lectual mundial. Als anys 60, el general De Gaulle, quan li van demanar poder detenir al filòsof Jean-Paul Sartre, va dir: "No es deté a Voltaire". Tanmateix, des del 1789 la confrontació entre patriotes i contrarevolucionaris, pobres i rics, catòlics i laics, socialistes i conservadors, treballadors i explotadors, ha mantingut el país en un clima de guerra civil permanent.
De fet, la nació francesa és una construcció lenta a partir de territoris i pobles diferents que durant segles la monarquia va intentar unificar, imposant la llengua francesa a partir del segle XVI. La barreja de cultures i pobles, heretada del món galo-romà, va tenir durant gran part de la seva història la base comuna del cristianisme. La República, a partir del segle XIX, sense el suport dels capellans, va lluitar per fer desaparèixer aquestes disparitats culturals i lingüístiques amb el servei militar universal, les eleccions, la mobilitat dels funcionaris i l'escola, creant un Estat centralista.
De la "grandeur" al colonialisme
A partir d'idees com les expressades per l'historiador Francis Garnier a La Conxinxina francesa el 1864 França va justificar el seu colonialisme. Garnier deia: "Aquesta nació generosa, l'opinió de la qual governa l'Europa civilitzada i les idees de la qual han conquerit el món, ha rebut de la Providència una alta missió, la de l'emancipació, de la crida a la llum i a la llibertat de les races i pobles encara esclaus de la ignorància i el despotisme". El president François Mitterrand, a Ara i aquí, el 1980, escrivia: "Quan França troba una gran idea, fan juntes (la idea i França) la volta al món". Més lluny, encara, va arribar el president Valéry Giscard d'Estaing a L'estat de França, en afirmar: "La biologia profunda del poble francès el fa un grup apart, diferent dels altres pobles i destinat a convertir-se en el dirigent mundial".
La idea que els francesos són una raça, apuntada ja el segle VI per Grégoire de Tours, mai ha estat majoritària excepte amb el règim de Vichy, durant la Segona Guerra Mundial, quan els jeus francesos van ser desposseïts de la seva nacionalitat perquè no podien formar part de la comunitat nacional francesa sent jueus. L'historiador Fernand Braudel se'n reia del qui deia que els francesos són una raça, a La identitat de França, recordant que des de la prehistòria a la història més recent el fet immigratori ha estat present a França fins a l'extrem que "es pot dir que tots els francesos són fills d'immigrants".
Del dret de sang al dret de sòl
El Codi civil napoleònic va establir a França el dret de sang pel qual es lligava la nacionalitat al fet de nàixer de parents francesos però la III República, que necessitava molts braços per a les seves guerres i les seves fàbriques, va restablir el 1889 el dret de sòl (és francès qui viu a França o que és fa naturalitzar), que va estar vigent durant la monarquia i fins a la Revolució de 1789. Avui dia, tal com diu un escriptor francès d'origen camerunès, Gaston Kelman, s'és francès d'origen, procedent de la immigració, segona o tercera generació i no n'hi ha prou amb voler ser, com deia Renan, sinó que cal ser acceptat.
