Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 6 de d'abril del 2010 | 14:47
Crònica · Cultura

A cop de bragueta

¿Com pot ser que una conversa de lavabo acabi amb un acord per tal que una de les fortunes més grans del món faci un mecenatge d'uns 20 milions d'euros? D'entrada cal intel·ligència, habilitat i sentit de l'humor. Potser, a més a més, cal afegir que la conversa tingui lloc a uns lavabos de la ciutat Suïssa de Davos, durant els dies de la trobada anual del Fòrum Econòmic Mundial, que reuneix homes de negoci i mandataris de mig món.

Els protagonistes de la conversa en qüestió van ser l'alcalde de Londres, l'excèntric, extrovertit i hàbil Boris Johnson, i el multimilionari Lakshmi Mittal, l'home més ric d'Europa i la quarta fortuna del món. Mittal és propietari d'Arcelor Mittal, la companyia d'acer més gran del món (el que un dia va ser la indústria siderúrgica del País Basc forma part d'aquesta companyia). El senyor Mittal, com fan tantes fortunes de l'era global, és un ciutadà indi, que paga impostos a les Antilles Holandeses i que té la seva residència a la ciutat de Londres.

La conversa de lavabo va tenir lloc fa uns anys i, com a resultat, el senyor Mittal va accedir a pagar el que serà la torre olímpica de la ciutat de Londres, que com indica el seu nom, es construirà pels jocs olímpics del 2012. El nom oficial de la torre serà ArcelorMittal Orbit, i ha estat dissenyada per la prestigiosa arquitecta Anish Kapoor. La seva presentació pública es va fer la setmana passada i, com no podia ser d'altra manera, la torre serà una estructura d'acer d'unes quantes tones.

Amb aquesta torre el que es busca és que no només esdevingui un símbol del les olimpíades del 2012, sinó un tret identificatiu per a la ciutat, de la mateixa manera que la torre Eiffel ho és per París. Amb la crisi econòmica moltes ciutat han hagut d'abandonar una política força estesa de combinar regeneració urbanística i social amb edificis singulars que normalment són equipaments culturals dissenyats per arquitectes de renom. La ciutat de Barcelona n'és un bon exemple, però Bilbao amb el museu Gughenheim o València amb les obres de Calatrava també són casos de manual. La crisi econòmica ha posat fi a la possibilitat que aquest model pugui ser utilitzat de manera discrecional per moltes ciutats.

La capacitat de captar mecenatges com el que ara hem descrit, només serà possible per aquelles ciutats amb més projecció mundial i que tinguin un equip de govern al capdavant que tingui capacitat de lideratge. L'exemple de Londres és una síntesi dels reptes que hem d'afrontar si volem fer que Barcelona, com a la principal ciutat de la nostra cultura, es mantingui a nivell mundial i no es converteixi només en una destinació turística cada cop més de masses. Cal tenir projecció internacional, que ara per ara tenim, però capacitat de lideratge i d'atracció d'interessos i voluntats d'una classe econòmica, burgesa, cada cop més global. Això ni s'improvisa ni s'aconsegueix de la nit al dia, i ara per ara sembla que la jugada de proposar uns jocs olímpics d'hivern per no se sap quan no enviï els senyals adequats.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat