Cada any marxen de Catalunya més de 16.000 milions d'euros i no tornen. Injust.

La radiografia econòmica evidencia una clara sagnia, un drenatge i una inanició fiscal que debilita els sector productiu, l'administració pública catalana i l'estat del benestar. Però com afecten aquestes grans xifres a la butxaca de cada ciutadà, com esgoten a la nostra ciutadania? Cada català s'ha de resignar en veure com cada any aporta 2.251 euros sense que li representin cap benefici en serveis i prestacions.

L'Estat incompleix els deutes pendents amb Catalunya com el pagament de la disposició addicional tercera i el fons de competitivitat. Amb els ajustos, el govern central ens obliga a complir un objectiu de dèficit duríssim, tot i que satisfem i prestem serveis finalistes com Ensenyament, Salut i Benestar; mentre que a ell s'aplica uns objectius plausiblement lleugers. L'Estat espanyol fa un discurs de duresa però s'aplica a ell mateix una recepta molt tova. No ens volem esmunyir de les responsabilitats que ens pertoquen, però cal un anivellament progressiu d'acord amb cada administració i la rigidesa del dèficit dels serveis que presten.

Des de Catalunya alimentem altres territoris de l'Estat des dels anys 80, sense que aquests hagin estat capaços de crear una infraestructura pròpia, necessària i suficient per poder caminar sols, amb una autonomia econòmica, financera eficient i competitiva. Cal trobar una solució, constructiva, que ens tregui del cul de sac econòmic i del perpetu diàleg de sords a nivell polític.

En definitiva, des de 1986 que plou sobre mullat. La mitjana del dèficit fiscal des d'aleshores és d'un 8% del PIB. Els "donatius" de Catalunya generen riquesa altres indrets de l'Estat, mentre paradoxalment s'afebleix la nostra economia, perdem musculatura i capacitat de progrés econòmic i social. Cal acabar amb aquest tracte injust i apostar com a País i a una sola veu pel pacte fiscal, perquè tenint la clau de la caixa deixaria de ploure sobre mullat.