Fins a quin punt l'onada sobiranista que viu Catalunya és també una nova expressió política de les conseqüències de la globalització? La pregunta em sorgí arran d'escoltar fa uns dies l'exministre Jordi Sevilla en un col·loqui organitzat per Bridgingbcn que duia un suggerent títol Sobreviurà la democràcia a la globalització?, on el mateix Sevilla insinuava aquesta idea.
Perquè si coincidim amb el plantejament: que la crisi de la política democràtica està relacionada amb la insuficiència de la política feta a escala dels vells estats-nació, de generar respostes als problemes econòmics i socials de les societats d'aquests temps; més enllà de la crisi que patim, toca preguntar-nos, quin sentit té la demanda catalana en favor d'un estat propi, d'estructures d'estat, de la independència, que des de fa més d'un any ha emergit amb tanta força a Catalunya.
Seria un estat català més útil que l'Estat espanyol alhora de recuperar la prosperitat i el benestar perduts i amenaçats encara més per les dinàmiques associades a la globalització, tals com la competència de les economies dels països emergents, l'impacte de les tecnologies de la informació i la comunicació i la robòtica en els processos productius o la intensitat dels fluxos migratoris?
La resposta té un sí i un no. Anem per uns i altres.
Em sembla prou evident que per un país escàs en recursos naturals, situat a la mediterrània nord-occidental, amb un nivell de desenvolupament econòmic prou avançat, però segurament tampoc suficientment sofisticat, i amb una obertura a l'exterior més que considerable, la resposta és que no; que necessariament hem d'estar integrats en estructures regionals tals com la Unió Europea. Que allò que ens permetrà als catalans recuperar la prosperitat i el benestar perduts en aquests anys i encarar els reptes de futur té a veure amb una major integració política, econòmica i social a escala europea i per tant amb el continuar avançant en la construcció de l'incipient "demos" europeu.
Som davant raons que juguen a favor de la demanda d'estructures d'estat, de l'exigència d'un estat propi"
Bona part de les dificultats en la nostra sortida de la crisi tenen a veure amb massa poca Europa social i política, i no en massa Europa econòmica. I alhora, des d'aquest punt de vista, rellançar tota la mirada euroregional que els presidents Pujol i Maragall impulsaren, amb les regions franceses del sud de França, el País Valencia, les Illes Balears i Aragó ens és també imprescindible. Aquest és el nostre espai geopolític natural, on podem promoure economies d'escala complementàries i competitives.
Però també és cert que la prosperitat i el benestar de les nacions es juga en aspectes tan fonamentals com l'educació dels infants i joves; la formació al llarg de tota la vida; la creació d'entorns favorables a l'activitat de les empreses i els emprenedors; la posta en marxa de serveis d'atenció a les necessitats de les famílies, en especial pensant en els més petits i en els més grans; en el reconeixement de la importància del respecte al medi ambient i els estils de vida saludables; l'empenta renovadora de la vida cultural, l'acollida i la integració dels nouvinguts...
Tots ells, aspectes que les estructures com la Unió Europea no poden garantir, ni tampoc han de governar. Aquestes són qüestions que només des de la proximitat i la confiança que es dóna en comunitats amb forts vincles de solidaritat interna, cultura política comuna i referències culturals i lingüístiques compartides es poden abordar amb èxit. Un bon exemple, en aquest sentit, ho continuen sent els països escandinaus, tots ells amb estats i estructures politiques nacionals poderoses que estan encarant, més que bé, els reptes de la globalització i la crisi.
I alhora una democràcia més vibrant, més propera a la vida de la gent, amb una societat civil vigorosa, uns ciutadans compromesos amb la idea de l'interès general i del bé comú, que són requisits per un bon funcionament de la política, són també més possibles en aquestes comunitats. Som davant raons que juguen a favor de la demanda d'estructures d'estat, de l'exigència d'un estat propi.
Certament, l'onada sobiranista catalana empalma amb les inquietuds d'altres societats europees. Un Estat espanyol que avui, tal com està dissenyat i governat, és percebut per una immensa majoria dels ciutadans com un utillatge que no ens és útil per garantir allò que convé que es faci des de les institucions europeus; ni tampoc, allò que els estats ha de continuar fent. Tot plegat exlpica en temps de globalització els anhels de la societat catalana en favor del dret a decidir i l'estat propi.
