Sense regeneració moral i política no hi ha emancipació nacional. O sia, i dit d'una altra manera, si el nou catalanisme sobiranista, que ha emergit en aquesta darrera dècada, no és capaç de liderar una renovació a fons dels valors, les actituds i les formes de fer política a Catalunya, no podrà assolir el seu principal programa polític.
La regeneració mai no ha estat exempta de riscos. Pot reforçar l'estratègia dels aparells de l'Estat de deslegitimar tot el procés sobiranista. I pot donar encara mes ales a tota la dinàmica antipolítica, que en d'altres latituds ha obert la porta als pitjors populistes d'esquerres o de dretes. Certament un canvi de règim, no sempre condueix a millorar el present. Els hi podem preguntar, per exemple, als italians o als veneçolans.
Però la regeneració és l'única resposta possible als problemes de fons que arrossega la societat catalana. De fet, en els seus inicis, a principis del segle XX, els èxits del catalanisme tingueren molt a veure amb una proposta regeneradora de la vida col·lectiva. Tant en clau catalana com en clau espanyola. Un catalanisme polític que havia articulat un sentiment i unes inquietuds prèvies del sectors més lúcids i moderns de la societat.
Aquest no és només un problema d'una suposada "classe política". Estem davant un problema d'una societat laxa amb els vicis privats i poc exigent amb les virtuts públiques, en especial de les seves elits. L'evasió fiscal d'uns legitima el frau de l'IVA dels altres. L'optimització fiscal dels rics justifica el frau en la prestació de l'atur dels menys afavorits. Allò que es predica en públic, allò que es fa en realitat.
Només podem predicar des de l'exemple. No és només contrició i propòsit d'esmena allò que se'ns exigeix sinó també la penitència"
Tot plegat té a veure amb regles, institucions i comportaments personals. Calen reformes a fons, amb contrapesos que equilibrin els poders, amb més capacitat de decidir dels ciutadans per la via de la transparència l la rendició de comptes. Amb la llei electoral pendent, fet del qual en som corresponsables.
Sí, l'emancipació nacional que ens proposem demana també oferir un projecte de país diferent: mes cívic, més corresponsable, més virtuós. Més semblant als països que van bé. Per exemple els escandinaus.
I certament avui, els qui tenim responsabilitats públiques només podem predicar des de l'exemple. Encara que a voltes pugui ser injust. No és només contrició i propòsit d'esmena allò que se'ns exigeix sinó també la penitència.
